dilluns, 17 de setembre del 2012


Després de l’onze de setembre

 

UN CLAM PER LA SOBIRANIA NACIONAL
QUE NO ADMET NI TRAMPES NI FALSES SORTIDES

Declaració del Comitè Nacional de Catalunya del Partit Obrer Socialista Internacionalista (Quarta Internacional)

 
 
Centenars de milers de ciutadans ho van tornar a deixar clar el passat onze de setembre, igual que ho varen deixar clar el 10 de juliol de 2010, o l’11 de setembre de 1977: el poble català ha de poder ser un poble lliure. Però l’autodeterminació nacional de Catalunya, com la de la resta de les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, no té cabuda en el marc de la constitució monàrquica que l’exclou explícitament, malgrat tot el que han estat defensant fins al moment present tot tipus de regionalistes, autonomistes o suposats federalistes. La realitat ha estat i és que aquesta constitució sotmet els pobles als poders franquistes i a les institucions supranacionals, i l’Estat de les Autonomies (part de “l’Europa de les Regions”) s’aixecà per a negar el dret de bascos i catalans a decidir, reduint-los a regions que aplicaven les directives de Brussel·les i de Madrid. D’altra banda, avui, amb els plans d’ajust i els “rescats” de l’FMI i la UE, ha desaparegut tota ombra de sobirania i fins i tot d’autonomia per als pobles de l’Estat espanyol. Les retallades del tripartit i sobretot de Mas en són l’expressió més clara.

 

El camí cap a la sobirania no té cabuda en la Unió Europea
 

 Ara, quan tot aquest entramat autonòmic està en vies de liquidació, i després que Rajoy i els seus ministres s’han dedicat en els darrers mesos a provocar i menystenir els catalans, una part significativa del poble català es gira cap a les institucions de la Unió Europea, amb l’esperança de trobar complicitats. És aquest el camí? Una part important dels convocants de la manifestació del passat onze de setembre creuen que sí, i agiten intensament aquesta idea. També el president de la Generalitat la utilitza de forma estudiada i quan li convé, especialment ara a la vetlla de la reunió amb Rajoy. Però “escoltar la veu del poble” com ha dit que faria Artur Mas, no es anar a negociar un nou pacte fiscal, ni suggerir que Catalunya pot assolir la sobirania en el marc de la Unió Europea. Saben perfectament que és fals, i un dels seus portaveus s’ha encarregat de recordar el mateix dia de la manifestació que una Catalunya separada d’Espanya seria sotmesa immediatament a les mesures d’ajust destructiu de la troika. De fet, en el mateix moment que Mas parlava d’Estat català a Madrid, a pocs metres de distància Sánchez Llibre votava amb el PP la reforma financera dictada per l’FMI i la UE que liquida el que queda de la majoria de les caixes catalanes. I els que venen així el país i el seu poble gosen parlar de sobirania!
 
En la seva cursa per veure qui aplica millor totes les mesures per a reduir el dèficit –es a dir, com segueixen destruint ocupació i es carreguen l’Estat del Benestar i totes les conquistes socials– no tenen cap problema en reduir les aspiracions nacionals de Catalunya a uns símbols, a una bandera i a un himne, admetent i col·laborant a la destrucció de la indústria, l’agricultura, l’ocupació, l’educació, la sanitat, les pensions. Diuen que tenint uns instruments propis podem afrontar millor la crisi. Però, de què ens servirà tenir una hisenda pròpia si el país està ensorrat i els pocs impostos que es recaptin anirien a parar als especuladors catalans, espanyols, alemanys o americans? Tenir instruments propis requereix trencar no només amb la Monarquia espanyola sinó també amb la UE, amb un organisme que ha fet del principi de la subsidiarietat –principi que nega la sobirania dels pobles amb Estat propi o sense– l’eix de la normativa comunitària.

 

No hi ha drets nacionals sense drets socials, ni drets socials sense drets nacionals
 
Els treballadors i el poble de Catalunya volem una altra cosa. No acceptem les retallades, ni les componendes amb el PP, ni les falses sortides que comportaran la destrucció de la sanitat i l’educació públiques, i una regressió social sense precedents, encara que vagin envoltades amb l’estelada. No volem que per a mantenir els privilegis d’uns quants, s’hipotequi el futur de les properes generacions i la majoria hagi de suportar sacrificis inadmissibles.
 

Per conquerir els drets nacionals, la primera condició és unir la majoria del poble de Catalunya, els que van ser a la manifestació i els que no hi van anar perquè no volen saber res del govern de les retallades. Posar el poble de Catalunya dempeus exigeix lluitar pels drets de tots, començant per la majoria treballadora, i alhora els autònoms, menestrals i professionals. Els que separen els drets nacionals dels socials, en realitat no en defensen cap.
 
La segona condició és unir forces amb els que lluiten com nosaltres contra els plans d’ajust i les retallades de la troika i Rajoy, el règim antidemocràtic del rei, dels jutges i generals franquistes, agents de la dictadura de la troika. Cal dir-ho clar: els nostres enemics no són els jornalers andalusos, o els miners asturians, o els treballadors alemanys o de qualsevol altre lloc, sinó els que estan enfonsant tots els països amb polítiques que es decideixen en les instàncies antidemocràtiques de la UE, per compte de les multinacionals i dels especuladors, i que es vehiculitzen servilment per tots els governs, no importa el color polític que tinguin. I cal dir-ho clar també que els defensors de Catalunya no són els burgesos que tan bon punt duen la camisa azul com la senyera, i si cal l’estelada. Resulta significatiu que els qui assenyalen com a responsables –i beneficiaris- de l’espoli fiscal de Catalunya (els andalusos, els extremenys ...) diguin que l’aliat que ens ha de permetre assolir la sobirania nacional és la UE. No, els que estan organitzant l’espoli de tots els treballadors i pobles d’Europa, no poden ser els nostres aliats. Volen dividir els treballadors i enfrontar els pobles, perquè és la única manera de derrotar la revolta social que omple els carrers de tot l’Estat contra els plans de retallades i d’ajust. Sí, els nostres aliats són els treballadors del conjunt de l’Estat espanyol que reclamen dels dirigents sindicals una vaga general per tirar enrere la reforma laboral i totes les retallades socials i salarials, per l’anul·lació del memoràndum, i que s’han mobilitzat aquest dissabte 15 de setembre a Madrid.

 
I ara què?

Ser conseqüents amb la voluntat expressada pels centenars de milers de ciutadans que es manifestaren aquest onze de setembre, i pels que ho han vingut fent al llarg d’aquests darrers dos anys, contra les retallades socials i salarials, en defensa de l’Estat de Benestar, etc., requereix mesures concretes. Els diputats que parlen en nom dels drets nacionals i socials de Catalunya han de ser conseqüents. Han de presentar immediatament una iniciativa per tal que sigui aprovada pel Parlament en la que es digui que Catalunya rebutja el rescat-saqueig per a salvar els banquers i pagar un deute que no és nostre, i es desvincula dels acords realitzats pel govern espanyol en les darreres cimeres europees, que obliguen al govern català i a tots els ajuntaments a dedicar prioritàriament  els ingressos que tinguin a pagar el deute amb els especuladors, en comptes de dedicar aquests diners a mantenir els serveis públics, o a solucionar els greus problemes que té la població, o a pagar els salaris dels empleats públics. Han de fer una declaració solemne en defensa de l’autonomia municipal i del municipalisme amenaçat per les disposicions que prepara el govern del PP. Han de pronunciar-se inequívocament a favor de que els diners de la banca vagin als serveis públics i a la creació d’ocupació. Aquest és l’únic pas previ que es correspon amb el que volen els treballadors i el poble de Catalunya. Aquest és l’únic camí per assolir les llibertats nacionals.

 
Els qui volen desviar l’ànsia de llibertat del poble català cap a les institucions europees, en realitat el que pretenen és que Catalunya sigui sotmesa al capital financer, a la Troika que està destruint Grècia, Portugal, Irlanda, França ... i ataca tots els pobles d’Europa. Els dirigents del Partit Socialista, de CCOO i d’UGT tenen tant la responsabilitat de promoure la mobilització unida contra el rescat i l’ajust, com la d’impedir l’enfrontament i la divisió entre els pobles.

 

Militants del moviment obrer, treballadors, joves,

 Estem al llindar de grans esdeveniments. Per tota Europa els treballadors es mobilitzen. És el moment de posar-nos d’acord  tots els que lluiten a Europa contra el jou de la Troika, per la no ratificació del TECG (Tratado de Estabilidad, Coordinación y Gobernanza), contra els plans d’austeritat que ofeguen els treballadors i els pobles i destrueixen les bases de la convivència. El POSI compromet les seves forces en aquesta tasca ineludible.

 

Barcelona, 15 de setembre de 2012

dilluns, 21 de febrer del 2011

CARTA SETMANAL 306

Pacte de competitivitat: un pas més

Les propostes de Merkel i Sarkozy anuncien un altre cop dur als salaris i els drets dels treballadors d'Europa. Una altra volta de rosca en el garrot que estrangula a la classe treballadora.
Un brutal atac


Merkel i Sarkozy proposen 6 mesures:


1. Suprimir la pujada dels salaris vinculada a la inflació
2. Reconeixement mutu dels diplomes i qualificacions professionals
3. Un tipus mínim comú d'impost de societats.
4. Elevar l'edat de jubilació, en funció de la demografia
5. Que els límits dels nivells de deute s'estableixin per escrit en les Constitucions Nacionals
6. Establir un règim comú de maneig de les crisis bancàries.


Les propostes inclouen, per tant, mesures de retallada dels salaris reals, directes i diferits. Sobre el paper, la proposta seria no recollir en els salaris més pujades que les lligades a la productivitat de les empreses, el que significa pèrdua automàtica de poder adquisitiu en funció de la inflació. Pel que fa a la productivitat no estem veient com precisament es fa baixar els salaris reals per aconseguir "productivitat" i "competitivitat"? Recordem l'acord impost a Nissan de Barcelona o a la Fiat d'Itàlia.

Respecte de les pensions, més retards de l'edat de jubilació, aquesta vegada automàtics segons la demografia. En quin lloc queden els signants de l'acord de pensions que deien garantir que no hi hauria canvis fins 2027?

El "reconeixement mutu de titulacions" no és res més que ampliar Bolonya, posar totes les titulacions i qualificacions al servei de les "necessitats de les empreses".

Inscriure en les constitucions les obligacions sobre deute significa negar tota sobirania als governs nacionals, deixant totes les decisions sobre l'economia en mans de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, esbirros de les multinacionals i dels especuladors. I al mateix temps suposa la liquidació de drets socials com l'educació i la sanitat que estaran a costa dels mercats: Tindràs sanitat o educació si no hi ha dèficit.

La fixació d'una base comuna de cotització per als impostos de societats, que es presenta com una mesura per evitar situacions com la d'Irlanda, on uns impostos de societats baixíssims afavoreixen la instal lació de les multinacionals en una "competència deslleial" amb altres països de la Unió Europea, no vol dir altra cosa que negar sobirania a cada país per a fixar els seus impostos. Recordem que en el Pla d'Ajust irlandès (imposat per la UE conjuntament amb el FMI) s'han mantingut els baixíssims nivells de l'impost de societats.

Finalment, el règim comú de maneig de les crisis bancàries no és altra cosa que garantir als bancs que, passi el que passi, els governs acudiran al seu rescat amb diners públics.



Propostes que se sumen a les de la Comissió Europea


En la seva Comunicació (2010) 367 / 2  la Comissió Europea es dirigeix a les diferents institucions de l'Unió proposant l'adopció d'una sèrie de "eines per a una governança europea més fort".

Aquestes mesures, el propòsit és, segons la mateixa Comissió "desenvolupar propostes per a una major coordinació econòmica i vigilància [per part de la mateixa Comissió]", i "posar en marxa mecanismes obligatoris efectius per assegurar que els estats membres actuïn d'acord amb el marc de la UE que ells mateixos han acordat ". Per tant, "la UE necessita una major vigilància macroeconòmica dels països, que integri totes les àrees rellevants de la política econòmica", vigilància que s'ha d'estendre tant als "desequilibris macroeconòmics" com al "desenvolupament de les reformes estructurals" .

Per assegurar l'obediència de cada país a aquestes mesures, la comunicació estableix, "el semestre europeu" que consisteix en un període de sis mesos cada any durant el qual, i prèviament a l'aprovació dels pressupostos per part dels parlaments nacionals, cada Estat membre haurà d'explicar com traslladarà les directrius de la UE al seu Programa de convergència i estabilitat.

Pel que fa als desequilibris macroeconòmics, el país que gosés incomplir les advertències "preventives" de la Comissió Europea quedaria gairebé sota la tutela de la pròpia Comissió.
Pel que fa a les reformes estructurals, també s'estableixen mecanismes de tutela de la Comissió sobre cada país.

D'aquesta manera, un organisme no elegit pels ciutadans i que no respon davant ningú decidirà sobre la política econòmica, els impostos i les retallades (rebatejats com reformes estructurals). I podrà imposar prohibicions (com la de les clàusules de revisió) en la negociació. Ara bé: el govern d'institucions no escollides es diu dictadura. I a això pretenen portar-: a una dictadura de la Comissió Europea en benefici de les multinacionals.

Abans de aprovar-lo, ja ho estan aplicant. Zapatero, sobretot des de maig de 2010, actua al dictat de l'FMI i de Brussel.les. I fins a tal punt ha interioritzat aquesta dictadura que en el Consell Europeu ha donat suport al pla de "competitivitat" de Merkel, considerant-lo un important pas per aixecar el "govern econòmic europeu": el govern directe del capital financer.
 
 

Què han de fer les organitzacions dels treballadors?


Hem vist com, de manera vergonyosa, els dirigents d'UGT i CCOO, així com els del Partit Socialista, s'han afanyat a donar compte a Merkel de les retallades acordats en l'Acord Social i Econòmic.

Quan es preparen atacs a tota la classe obrera d'Europa, què proposa la direcció de l'anomenada Confederació Europea de Sindicats? El secretari general de la CES, John Monks, va analitzar que "les propostes de la Comissió tenen greus conseqüències per als salaris i per a la negociació col.lectiva. Les condicions que acompanyen els plans de rescat intervenen directament en la formació dels salaris nacionals.

D'altra banda, els nous processos de 'desequilibris macroeconòmics excessius' proporcionen a la Comissió la possibilitat d'intervenir directament en la fixació dels salaris. Tot això implica que els salaris seran el principal, sinó l'únic, instrument d'ajustament ". Però va acabar la seva intervenció assenyalant la importància que en aquesta situació té la mobilització. Va dir que es tracta de "limitar els danys, és urgent i necessari donar una resposta". Quina resposta? Una euromanifestació a Budapest el 9 d'abril i potser algunes accions no determinades aquest mateix dia. Sobre això, el molt partidari de la CES Javier Doz, secretari de relacions internacionals de CCOO, ha de reconèixer la discordança entre l'anàlisi i la limitació de la resposta, explicant que "resulta curiós tenint en compte la imprecisió amb què va plantejar la convocatòria de la Jornada ".

I és que Monks, que va dir que "estem davant un enorme camió que avança cap a nosaltres a gran velocitat", en clara al.lusió a l'efecte d'aquestes propostes de política econòmica sobre el mercat laboral, ha afegit que la CES "no tenia mandat" per abordar un altre tipus de qüestions.

¿No té mandat per defensar els salaris i el dret de lliure negociació col.lectiva? Per a què té, doncs, la CES, mandat, segons els seus dirigents? Potser pugui aclarir la intervenció que li va seguir en aquesta mateixa sessió del Comitè Executiu de la CES, la del francès Joël Decaillon, que va informar de les activitats desenvolupades pel centre d'estudis creat per la CES per avaluar aquests vint anys de diàleg social europeu i les seves perspectives de futur. Decaillon va assenyalar que "en un curt espai de temps, el diàleg social havia fet considerables progressos. Ara estem en una nova etapa, més madura, que els agents socials han d'identificar temes d'interès comú i examinar les eines disponibles ". ¡Per a aquest diàleg social, que no ens ha portat més que retalls, sí que té "mandat" la CES!

Davant els plans de la UE i les propostes de Merkel i Sarkozy, els dirigents de les organitzacions sindicals ha de triar: o el diàleg social, acompanyat de mobilitzacions de cartró pedra, per acompanyar les reformes, o organitzar la resistència en defensa de les conquestes obreres. I les organitzacions polítiques, o es converteixen en mers apèndixs a sou de la dictadura de Brussel.les, o defensen la sobirania de les nacions enfrontant-se a la Unió Europea.

dimecres, 16 de febrer del 2011

CARTA SETMANAL 305


Un cop dur als treballadors i als sindicats

Els dirigents d'UGT i CCOO han arribat a un acord amb la Patronal i el Govern. Un acord sobre les pensions, i també sobre altres qüestions (polítiques actives d'ocupació, negociació col.lectiva, desenvolupament de la reforma laboral, funció pública ....). L'acord va molt més enllà d'un acord sobre pensions. És un pacte global amb un govern que manté la reforma laboral sense cap modificació, que té en marxa la privatització dels aeroports i que es prepara per liquidar a preu de saldo les Caixes d'Estalvi a mans dels especuladors.

Després de la congelació de les pensions i dels salaris dels funcionaris per al 2011, l'acord d'suposa la retallada del dret a la jubilació des de la mort de Franco. S'augmenta el període de còmput a 25 anys. Es retarda la jubilació, per a la majoria de treballadors, fins als 67 anys. S'augmenta el temps necessari per cobrar el 100% de la pensió a 37 anys, el que significarà una important rebaixa per a la immensa majoria dels que es jubilin a partir d'ara, i que afectarà a centenars de milers de joves que pateixen l'atur en l'actualitat. S'endureixen les condicions per a la jubilació parcial.

També suposa entrar a negociar retallades en el dret a la negociació col.lectiva, assumir les retallades impostos als funcionaris (i, possiblement, entrar a negociar noves retallades, en el cas de les classes passives), associar als sindicats a l'aplicació de la reforma laboral contra la qual es va fer la jornada de vaga general del 29 de setembre.

Però no anem a fer aquí una anàlisi detallada del mateix, encara que fem referència a alguns detalls, sinó que ens centrarem en el seu significat per a la situació dels treballadors i dels propis sindicats.

Diàleg social, per complir els compromisos amb Brussel·les

El ministre de Treball ha declarat que l'acord suposa una reducció de la despesa en pensions de 35.000 milions d'euros. I que permet complir el compromís de retallada assumit pel govern davant Brussel·les en el Pla d'Ajust fa un any.

Entre els objectius declarats de l'acord s'especifica que es tracta de "equilibrar els comptes públics d'acord amb els compromisos adoptats, sobre la base d'un exercici d'austeritat" Compromisos adoptats amb la Unió Europea, no amb els afiliats a UGT i CCOO o els treballadors!

També explica el propi acord que "cal millorar els fonaments de l'economia (...) mitjançant l'aplicació de mesures en diferents camps, en què es faci una aportació equilibrada dels diferents col.lectius de la població espanyola. La col.laboració de tots per millorar la capacitat de creixement i recuperar la credibilitat dels inversors nacionals i internacionals es fa imprescindible per afrontar un repte que determinarà el futur dels espanyols "tots els retalls han de ser acceptats per complaure als inversors, és a dir, als especuladors!

L'acord és el resultat de la tornada dels sindicats a la pleta del diàleg social. Com explica el text del permís, "Tot i la intensitat de la crisi (...), el Govern i els interlocutors socials no han abandonat en cap moment l'afany de mantenir oberts els canals de diàleg i, per sobre de recents desencontres , han seguit defensant que la situació econòmica i social actual exigia redoblar els esforços de tots per recompondre el diàleg social ". I una vegada més, es demostra que el diàleg social no té res a veure amb la negociació, sinó que és només un mecanisme per associar als dirigents dels sindicats a les polítiques de retallada de drets.

Sens dubte, els mercats estan contents. El primer pas dels signants ha estat presentar l'acord a Angela Merkel, representant dels bancs alemanys, principals creditors del deute espanyol. Ara la democràcia s'entén com la submissió de tots als interessos dels banquers. Submissió que inclou els sindicats com a part de l'anomenada "governança".

Es diu que és l'únic camí possible per evitar mals majors. Això van pensar els sindicats irlandesos quan van acceptar una retallada darrere l'altre. El que no va impedir que Irlanda fos intervinguda i noves retallades fossin impostos. Angela Merkel, en primer lloc, ha plantejat un PLA DE COMPETITIVITAT per al qual és necessari "constitucionalitzar la prohibició dels dèficits públics", és a dir, el primer pagar el deute producte del rescat dels bancs, i després baixar els salaris, deixant de recuperar el poder adquisitiu que es perdi amb la inflació, i imposar la reforma de les pensions a tot Europa.

Un procés que nega la democràcia sindical


Durant tot el procés de negociació de l'acord no hi ha hagut cap informació del que s'estava negociant. Ni per a les organitzacions ni per als propis dirigents. Deien que estaven defensant "les propostes dels sindicats", però cap d'elles s'ha vist reflectida en l'acord. Només estan les retallades proposats pel govern.

El text de l'acord es va distribuir en el propi Consell Confederal de CCOO quan ja es portava mitja hora de reunió. I són 38 pàgines. I el conjunt de les organitzacions, des dels dirigents a les bases, es va assabentar per la premsa.
Un acord que suposa 35.000 milions d'euros per als treballadors, que implica signar el contrari del que decidit en els propis congressos dels sindicats (explícitament, en el cas de la UGT, però també en el cas de CCOO) No hauria exigit el més ampli debat de dalt a baix i de baix a dalt en el si dels sindicats? Com pot demanar acatament a una decisió adoptada contra totes les normes elementals de la democràcia?


Un cop als sindicats

 
Hi ha qui ens criden a trencar amb els sindicats. En primer lloc, els altermundialistes, que s'esquincen les vestidures davant la "traïció", però no dubten a fer-se amb les ONG finançades pels governs o fins i tot propietat de l'Església.
Els treballadors necessiten tenir organitzacions per defensar els seus drets i reivindicacions, i l'experiència demostra que no hi ha unitat dels treballadors sinó amb l'eix UGT i CCOO. Prescindir-ne vol dir caure en el corporativisme, el sensacionalisme i la divisió. Els treballadors acaben de donar l'esquena a les mobilitzacions de divisió convocades pels "sindicats nacionalistes" a Galícia, Euskadi i Catalunya.

D'altra banda, alguns dirigents d'Esquerra Unida criden a "respectar la decisió" dels sindicats, o, com a molt, d'expressar un "desacord pactat", de "no trencar els ponts" amb els dirigents d'UGT i CCOO. El mateix vénen a dir alguns dirigents dels crítics de CCOO. ¿Desacords "pactats" davant una pèrdua de 35.000 milions d'euros de salari diferit per als treballadors? Què ponts són els que interessen a la "esquerra"? Els ponts amb els dirigents que retallen les pensions per satisfer als especuladors o els que uneixen a les organitzacions amb els treballadors i la joventut?
Però avui, defensar els sindicats exigeix oposar-se a la línia de diàleg social imposada pels dirigents, seguint la línia de la Confederació Europea de Sindicats. Exigeix continuar la campanya contra les retallades de pensions, preparar la campanya contra una retallada en el dret a la negociació col.lectiva. Emprendre o continuar la lluita per la reconquesta dels sindicats, perquè tornin al que sempre van haver de ser, a l'esperit per al qual van ser fundats i reconstruïts després de la mort de Franco, organitzacions democràtiques dels treballadors, organitzacions independents del capital, dels governs, de la Unió Europea.


Cal organitzar

 
Avui, els mateixos mitjans de comunicació que animen el pacte es veuen obligats a reconèixer que totes les enquestes donen un rebuig massiu del pacte entre els treballadors. Hi ha moltes resistències a les polítiques de retallades. Però per assolir els objectius, cal organitzar-se.

Continuar la lluita contra la retallada de pensions, defensar el dret a la negociació col.lectiva, defensar i recuperar els drets dels empleats públics exigeix donar passos en l'organització política independent dels treballadors.

dijous, 3 de febrer del 2011

CARTA SETMANAL 304



Cal fer enrere la liquidació de les Caixes


El Govern va anunciar el dilluns 24 un pla que ve a culminar la liquidació de les caixes d'estalvis, empresa pel propi govern al juny de 2009. Responia així a les exigències del FMI, la UE, l'OCDE. I a l'exigència que pocs dies abans li havien fet el Santander i el BBVA.

Recordem què han significat les caixes d'estalvi:


La xarxa d'oficines més extensa, més propera a molts aturats i pensionistes per cobrar les seves prestacions,



• La xarxa que permet l'accés als serveis financers i al finançament a molts pobles, a les capes de amb menys recursos i més marginades dels avenços tècnics

• El principal suport financer de molts ajuntaments



• El suport de molts plans públics de les diverses administracions

• Més de la meitat dels dipòsits i dels crèdits.



Això ha estat possible per ser entitats semipúbliques, lligades a les administracions públiques i que no depenen d'accionistes, no estan sotmeses als especuladors en les borses de valors. A més, les caixes acumulen les carteres més nodrides de títols d'empreses, una vegada que els bancs van liquidar massivament la seva cartera industrial.


Cert, empeses pels especuladors i per responsables públics, les caixes van ser joguina de la febre immobiliària i l'especulació, el que les va fer vulnerables. El perjudici que la liquidació de les caixes comporta no es pot acceptar. L'única sortida és aturar aquest procés, revertir, i nacionalitzar el sector financer, començant per les caixes.



Desmantellament a pas de càrrega

El procés de reconversió bancària va durar en els anys 80 uns deu anys. La liquidació de les caixes dos anys. Malgrat les resistències, que l'han alentit, el procés ha estat brutal i fulminant.

El 15 de setembre de 2008, la fallida del banc nord-americà Lehman deslligava la crisi més aguda del règim capitalista. El dia 16, Francisco González, president del BBVA, declarava: cal reformar el sistema financer espanyol. Els banquers volien tapar els seus forats a costa de liquidar les Caixes. La UE, l'FMI, l'OCDE que des de sempre havien volgut liquidar les caixes pel seu caràcter semipúblic, per no dependre dels mercats, perquè portaven 32 anys guanyant quota de mercat, van posar mans a l'obra.


El setge va començar de seguida. El 27 de setembre, l'agència de qualificació Fitch rebaixava la qualificació de cinc caixes. El 10 d'octubre, el comissari europeu Almunia i el vicepresident Solbes convidaven a les caixes a fusionar-se. El 12 de desembre, el Banc d'Espanya demana a les caixes que reforcin el seu capital a costa de l'obra social. Les caixes es negaven a aplicar els augments salarials pactats en conveni. El gener de 2009, la campanya contra les caixes causa una pèrdua de dipòsits per valor de més de 1.600 milions.


L'assalt va començar el 29 de març de 2009, quan el Banc d'Espanya va intervenir la Caixa de Castella la Manxa amb pretextos arreglats. Així, el BdE rebutjava el pla d'Unicaja d'absorbir la CCM perquè requeria una aportació de l'Estat de 1.300 milions, però la intervenció ha costat de moment 5.275.000. El principal "forat" de la CCM era la seva participació a l'aeroport de Ciudad Real, i en aquell moment hi havia perspectives de posar aquesta participació. Era igual, CCM era l'ocasió per entrar a sac en el sector. 
 
Una punyalada darrere l'altra



1) Creació del FROB .- El 29 de juny de 2009 un Reial Decret Llei crea el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per dirigir la reestructuració de les entitats de crèdit. Per aconseguir qualsevol ajuda, les entitats havien de reestructurar-se, en la pràctica fusionar-se amb altres. L'entitat que no volgués reestructurar quedava amenaçada d'intervenció i liquidació. Així va ser en el cas de CCM i de Cajasur. El BdE va fixar l'objectiu: en 18 mesos les 45 caixes existents havien de quedar reduïdes a 20. En aquest termini, han quedat 17.


El Govern va posar a disposició del FROB fins 99.000 milions, però va deixar el control del mateix al Banc d'Espanya, és a dir, al capital financer internacional. Fins al desembre havia assignat 10.591.000, a un interès usurari del 7,75% (forma part del saqueig de les Caixes).

Els plans de viabilitat els ha hagut d'aprovar el Banc d'Espanya i després Brussel·les , sense intervenció dels elegits pels ciutadans. El BE preveia que les operacions del FROB eliminessin entre el 20 i el 25% de les oficines (més de 5.000) i al voltant del 15% de les plantilles (uns 20.000 treballadors). El 15 de novembre es queixava que de gener a novembre les caixes només havien tancat al 5,15% de les oficines i encara tenien 9.188 sucursals més que els bancs. Han suprimit fins ara més de 1.000 oficines i milers de llocs de treball. El gruix de la sagnia està per fer: 600 oficines i 3.800 acomiadaments en el SIP de CajaMadrid, 130 oficines i centenars d'empleats més en CatalunyaCaixa, 200 oficines i 1.050 treballadors en el SIP Mare Nostrum, 2.500 llocs de treball i 500 oficines al grup de Cajastur, etc.


Sembla que ja ha començat la pèrdua de mercat de les caixes en benefici dels bancs. Però això no és el fonamental. Assenyala UGT: "Des d'un primer moment s'ha instat a les caixes d'estalvi (especialment intens a això ha estat el treball del Banc d'Espanya) que els seus processos de fusió fossin realitzats a través del que s'ha vingut a anomenar Sistemes Institucionals de Protecció (SIP) que són bancs ". El resultat és que el 52% del capital de les caixes s'ha traspassat a bancs. Ara la Caixa s'acaba d'apuntar, també Catalunyacaixa i seguiran altres.


2) La nova llei de Caixes .- Davant l'ofensiva dels especuladors contra el deute espanyola, el Rei i Zapatero diuen a la unió nacional. El 12 de maig de 2010, en el seu discurs de rendició l'FMI, ZP anunciava "un esquema [expressió anglesa] per a la gestió de potencials processos de reestructuració d'entitats de crèdit i el reforçament dels seus recursos propis, per a això el principal Grup de la oposició està en un diàleg obert amb el Govern ".


El 25 de maig el FMI va exigir i el 26 de maig el Banc d'Espanya va decretar que les caixes havien de augmentar les seves provisions (la qual cosa portaria el primer semestre de 2010 a proveir 5.000 milions i retallar un 25% el benefici de les Caixes) .

Pactat amb Rajoy, el Reial Decret Llei que el juliol de 2009 modifica la llei d'òrgans rectors de les caixes obre la seva privatització directa: podran emetre quotes participatives amb dret a vot, fins a un 50%, el que permet el control de la caixa per qualsevol especulador. Al mateix temps, expulsa de la direcció de les caixes als representants elegits pels ciutadans, als governs. La guineu ja pot fer-se càrrec del galliner. A més, aquesta reforma precisa el paper dels SIP: el 50% dels mateixos pertany a les caixes, l'altre 50% pot ser comprat per qualsevol.


3) I ara la "recapitalització". L'Estat posa diners per privatitzar .- El Govern va anunciar el dia 24 un decret llei que obligarà les entitats financeres a tenir un capital bàsic del 8% dels seus actius, mentre que a Europa sol exigir el 6%. Però a les caixes se'ls podrà exigir fins al 10%. És l'arbitrarietat, la llei de l'embut: els que parlen de lliure mercat implanten una dictadura dels especuladors per saquejar l'estalvi dels sectors populars.


Per assolir aquest requisit les caixes han d'aconseguir capital privat. Si per al 30 de setembre no ho han aconseguit (i es preveu que no ho tinguin), el FROB ho posarà convertint-se en accionista de la caixa en qüestió. Com ha declarat el Banc de Sabadell: esperarem a que l'Estat intervingui, i després l'hi comprarem. És a dir, l'Estat posa els diners perquè els bancs es quedin amb les Caixes.


"Els bancs d'inversió, agències de qualificació i inversors van criticar" el termini de 8 mesos fins al setembre, i immediatament el Govern va rectificar: a partir de març, hi haurà diners públics per a aquesta operació. Els diners que es treu als empleats públics, a les pensions, la sanitat, està a disposició de les operacions financeres que els especuladors reclamin.

Cal dir prou i organitzar la contraofensiva

Per la seva banda, les confederacions sindicals han reiterat la defensa del model de les caixes. En particular l'últim congrés de la UGT afirmava: "Les caixes d'estalvis han de continuar amb la seva activitat, conservant l'actual estatus jurídic, prevenint i actuant contra possibles intents privatitzadors, i rebutjant qualsevol maniobra partidista de control de les mateixes". No obstant això, ni s'han proposat aixecar la força de la classe treballadora per impedir la reforma de les caixes, per derogar. El tancament d'oficines, l'acomiadament de desenes de milers, la privatització de les caixes afecta tots els treballadors, destrueix bases sindicals però ni tan sols va ocupar un lloc rellevant en les convocatòries per al 29s. De fet els sindicats han entrat a participar en l'operació, i això no es pot explicar sinó a partir d'una orientació que subordina l'acció sindical al diàleg social amb el Govern, i per tant als plans imposats per FMI / UE.


I ara, contra els treballadors de les caixes (els acomiadats i els que encara segueixen en plantilla), contra les necessitats de la població, contra el compromís dels sindicats, Zapatero anuncia que després del pacte amb els sindicats sobre pensions i negociació col.lectiva vénen altres sobre política industrial i energètica i completar la reforma de les caixes. No és aquest el pacte global que defensen els dirigents sindicals? Com es pot acceptar!


No és possible resignar-se a la gegantina destrucció que significa el lliurament de les caixes als especuladors. Assenyalem dos aspectes a afegir al que ja indicat: la desaparició de la competència de les caixes permetrà que els bancs augmentin substancialment els interessos dels préstecs, amb efectes letals per a la població i l'economia. D'altra banda, el monopoli de crèdit dels bancs deixa tota l'economia més encara a les mans.
L'Estat ha de garantir serveis financers, en particular crèdit barat als treballadors, autònoms, petits empresaris. Cal recuperar les caixes, anular totes les normes arbitràries que les han lliurat a preu de saldo als bancs. Cal una banca pública, nacionalitzar el sector financer, començant per nacionalitzar totes les caixes per impedir que les acabin de liquidar. Cal readmetre a tots els que han estat acomiadats de les caixes (digui's com es digui a aquest acomiadament).


 És una batalla política perquè la que cal unir forces amb tots els treballadors disposats, fent una campanya pública que porti a les organitzacions a fer el que fins ara els dirigents no han volgut fer.


dilluns, 31 de gener del 2011

CARTA SETMANAL 303


Tunísia: és la revolució
Declaració de la IV Internacional

La IV Internacional saluda el moviment de la joventut, de la classe obrera i de tot el poble tunisià que, durant diverses setmanes, tot i la repressió, les matances, les detencions ha fet possible expulsar Ben Alí: "Pa i aigua sí, Ben Alí no! ", sobre aquesta consigna s'ha aixecat el poble tunisià oposant-se a la misèria, la pobresa, la precarietat i l'opressió imposades per la dictadura de Ben Alí. Per a això ha hagut de fer front a una ferotge repressió.

El poble tunisià ha reconquerit el seu dret a la paraula en aquest moviment que uneix reivindicacions socials, obreres, democràtiques i nacionals. La joventut de Tunis dirigint-se a les instàncies de la UGTT per a l'organització del moviment, ha obert el camí als treballadors ia tota la població. La IV Internacional saluda la memòria de les desenes i desenes de persones que han mort perquè la revolució viva.

Aquestes imatges de la revolució tunisiana han recordat de manera immediata als treballadors del món sencer les de les anteriors revolucions proletàries: la revolució russa de 1917, la d'Espanya de 1936, la revolució portuguesa de 1974, amb aquesta mobilització de les joves generacions i dels treballadors amb els seus sindicats, els comitès que es constitueixen, les escenes de confraternització amb els soldats. Aquestes imatges són les de la revolució, les de la lluita de classes que és internacional.



El poble s'organitza
 

Per protegir-se dels esquadrons de la mort del règim de Ben Ali, els joves i els treballadors, amb els seus sindicats UGTT, han constituït els seus comitès de defensa en els barris i localitats. Ho han fet ells sols contra totes les forces internacionals coaligadas darrere de Ben Alí.

Els comitès constituïts per defensar assumeixen la gestió de les tasques immediates, l'organització de la vida quotidiana. Es reuneixen en els locals de la UGTT. S'aixequen contra les institucions d'un règim totalment modelat per servir a la petita minoria de corruptes al servei dels imperialismes. Aquests comitès són una de les formes més elevades de la democràcia en què, en base a la intensa efervescència existent, els tunisians discuteixen per decidir lliurement i sobiranament el seu propi futur, és a dir, en defensa de la revolució.

Aquestes aspiracions s'expressen en tot el país. El comitè regional de Kaserín per a la protecció i la direcció de la revolució, afirma en una declaració: "Recordem que els enemics de qualsevol revolució estan dins i fora. Trepitjant la sang dels nostres màrtirs intenten confiscar la revolució del nostre poble fabricant un nou règim a partir de la coalició de totes les forces de l'antic règim per fer apropiar de tots els èxits del nostre poble i seguir servint a l'imperialisme, al sionisme ia la reacció àrab. "

En la seva declaració, el comitè defineix així les seves tasques: "Desmuntar el partit que governa i totes les seves estructures, les seves milícies, congelar els seus béns i restituir al poble tots els béns que li han estat robats."

Crida a la constitució "d'un govern nacional de salut pública" que "ha de vetllar per l'elecció d'una assemblea constituent per a l'adopció d'un nou Destour (Constitució) que trenqui amb l'antic règim".

Com diu la crida d'aquest comitè, la revolució està amenaçada per les forces externes de l'imperialisme, però també per les seves sequaços a Tunísia, que intenten rentar la cara al règim mantenint als dignataris del RCD, el partit de Ben Alí en el govern, com el Primer Ministre Gannushi, ex Primer Ministre de Ben Alí, ex director de programes al Banc Mundial, que ordena les privatitzacions a Tunísia.

La classe obrera, arrossegant a la seva organització històrica, la UGTT, li ha retornat tot el seu lloc en l'escena tunisiana, en continuïtat amb la tradició de combat de l'organització, fundada per Farfaht Hash, assassinat el 1952. És la continuïtat de la UGTT que, el 1955, es pronunciava en un congrés per la nacionalització dels béns colonials i la reforma agrària. Ha començat la revolució a Tunísia

Sí, és una revolució el que ha començat a Tunísia. No es tracta només, com diuen els mitjans occidentals, d'una "revolució democràtica". Es tracta d'una revolució en defensa de la sobirania popular i de la sobirania nacional, en defensa dels drets de la joventut, dels treballadors i de la població treballadora contra una petita minoria corrupta, a les ordres de l'imperialisme, en particular francès i nord-americà, per mitjà dels acords d'associació amb la Unió Europea i els plans de l'FMI, que posaven en dubte la sobirania nacional de Tunísia que s'havia emancipat del colonialisme i organitzaven la sobreexplotació dels treballadors tunisians.

La mobilització del poble tunisià exigeix l'expropiació de la minoria corrupta el cap era Ben Alí i del seu "partit", el RCD, veritable gangrena en la societat tunisiana. Es tracta d'una revolució obrera que s'aixeca contra el capital i el sistema d'explotació basat en la propietat privada dels mitjans de producció.

En efecte, el règim dirigit per Ben Alí ha servit fidelment els interessos d'aquestes grans potències privatitzant, desreglamentada, malvendre les riqueses nacionals i obrint el camí a la transformació de Tunis en zona franca, reduint a la joventut, als treballadors, als petits camperols ia tota la població a la precarietat absoluta, per compte de les multinacionals que tancaven a Europa o en un altre llocs seves fàbriques per deslocalitzar cap a Tunísia.

Per aquesta raó els imperialistes i en particular els governs francès i nord-americà de tots els colors polítics han donat suport durant 23 anys el règim de Ben Ali. Han presentat sempre a Tunísia com a model per als anomenats països "emergents". Fins i tot han gosat en diverses ocasions a lloar els mèrits d'una "democratització en marxa", quan el poble tunisià vivia subjugat per les milícies policials de la dictadura de Ben Alí. Els imperialismes francès i nord-americà s'han mantingut fins a l'últim moment en aquesta posició per, el dia després de la caiguda de Ben Alí, afanyar-se a intentar rentar la cara del règim. La caiguda de Ben Alí provocada per la mobilització del poble és, doncs, una derrota per a les potències imperialistes.

Vergonya per la Internacional Socialista que ha esperat fins l'últim moment, el 17 de gener de 2011, 3 dies després de la fugida de Ben Ali, per expulsar el RCD que era membre de la Internacional Socialista des del 1989! Vergonya per al director general de l'FMI, Dominique Strauss-Kahn que el 2008, de visita a Tunísia, gosava dir que el país era "el millor model a seguir"!


Vergonya també per a les altres forces que es diuen d'esquerra i d'extrema esquerra que, a França, diuen en una declaració conjunta "a la Unió Europea a donar suport a una veritable transició democràtica". ¡Osan dirigir-se als que han estat els mestres de Ben Ali per aixafar al poble tunisià perquè acudeixin avui en el seu "ajuda"!


La IV Internacional afirma: l'única consigna és "Govern francès, imperialisme nord-americà, UE, FMI: fora les mans de Tunísia!" Correspon al propi poble tunisià decidir el seu futur. Avui, totes aquestes forces i els governs de les grans potències criden a una suposada "transició democràtica".


De què transició es tracta? Enfront del govern anomenat d'unió nacional que s'ha constituït amb l'aprovació de les grans potències, la joventut i els treballadors de Tunísia es manifesten dient: "Pa i aigua sí, RCD no!" Ja que totes les riqueses de Tunísia pertanyen al poble. Exigeixen a les manifestacions la dissolució del RCD. Qui ha de decidir sobre el futur de Tunísia si no és el poble i només ell?




Donar la paraula al poble tunisià


La Comissió Administrativa de la UGTT, en aquesta mateixa resolució, exigia: "La dissolució del RCD (...), el rebuig de tota intervenció estrangera en els assumptes interns del nostre poble, ja que ell només ha estat capaç de fer caure a un president que l'ha reprimit, el poble, doncs, ha de decidir la seva sort sense ingerència externa. "La central demanda també la" nacionalització "dels béns de Ben Alí, és a dir, el control per part de la República Tunisiana d'una gran part de l'economia.

En aquesta via, la UGTT diu "a una Assemblea Constituent a través d'eleccions lliures i democràtiques que reflecteixin la voluntat del poble".

Aquesta qüestió formulada per la central sindical es repeteix en totes les discussions que han tingut lloc en els comitès, els barris, les empreses. Nombrosos testimonis d'aquestes discussions demostren que els tunisians i tunisianes intenten establir el futur del seu propi país.

La democràcia, diuen, és un govern que apliqui una política per a tot el poble tunisià. La democràcia són els drets dels treballadors. La democràcia és el respecte de la laïcitat i dels drets de les dones. La democràcia és no acceptar que els antics dignataris del règim de Ben Ali segueixin en el poder. La democràcia és no quedar-se al marc constitucional actual. La democràcia és la llibertat d'expressar la pròpia opinió. La democràcia és no fer confiscar la revolució. És un govern elegit per nosaltres i controlat per nosaltres.
 

Amb el poble de Tunis contra l'imperialisme


La IV Internacional considera que és responsabilitat del moviment obrer internacional defensar la revolució que ha començat a Tunísia prenent clarament posició contra tota ingerència en els assumptes del poble tunisià. No és casualitat que l'agència de qualificació Standard and Poor's amenaci amb baixar la qualificació de Tunis ja que, segons ella, "la inestabilitat política actual podria afectar l'economia i provocar el deteriorament de les finances públiques". S'ha llançat l'amenaça: perquè els imperialismes, en particular francès i nord-americà, volen que el règim actual mantingui la mateixa política que el presidit ahir per Ben Alí.
Per aquesta raó pretén desmuntar la revolució a Tunísia, com vol, sota l'efecte de la seva crisi, aixafar totes les conquestes dels treballadors. Per fer-ho, pretén utilitzar la "deute" de 18 000000000 creada per Ben Alí amb el FMI. El deute no és dels tunisians sinó de Ben Alí. ¡Anul.lació del deute!

Els treballadors en el món estan al costat del poble tunisià perquè tenen els mateixos enemics. La revolució que ha començat a Tunísia és un punt de suport per a tots els pobles del món sencer perquè ha estat un cop assestat als imperialismes, l'FMI, a la Unió Europea, perquè ha clavat un cop al capital agònic, que arrossega els pobles a la barbàrie. És un punt de suport per als pobles de l'Orient Mitjà i d'Àfrica amenaçats per la guerra i la dislocació de les nacions, com a Costa d'Ivori, al Sudan, al Líban i en altres països, a major benefici de l'imperialisme i de les multinacionals que saquegen aquests països.

Però és també un punt de suport per a tots els pobles d'Àsia confrontats a aquestes amenaces de dislocació, de la guerra a l'Afganistan i, particularment per al país més amenaçat, Pakistan, sotmès a una mateixa lògica destructiva.

És un punt de suport per als pobles i els treballadors d'Amèrica Llatina confrontats en la seva lluita per la sobirania nacionals als mateixos enemics que el poble tunisià: l'imperialisme i les institucions al seu servei (FMI, Banc Mundial, OMC) i el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i la Unió Europea.

És un punt de suport per al combat legítim del poble palestí pels seus drets nacionals trepitjats per l'existència de l'Estat sionista que es recolza en la col.laboració dels règims pretesos "germans". Aquest responsable israelià, Silvan Shalom, ho confessa cruament.

Comentant la fugida de Ben Ali, indica: "La caiguda del règim tunisià és un precedent que podria repetir-se en altres països, posant en perill l'estabilitat del nostre sistema." Segons la premsa israeliana, va dir "que Israel i la major part dels règims àrabs tenen interessos comuns (...). Un sistema democràtic en el món àrab significaria que estaria governat per una opinió pública oposada en general a Israel ".

La revolució que ha començat a Tunísia i que s'alça contra el govern francès i els altres governs de la UE és un punt de suport per als pobles d'Europa sotmesos, en nom de la crisi, del deute i de la "reducció del dèficit públic "a una ofensiva sense precedents de destrucció dels seus drets en tots els països d'Europa.

Per als treballadors de Grècia, d'Irlanda, de França, de Portugal, d'Espanya que han conegut intenses mobilitzacions en aquests últims mesos, és un extraordinari estímul per continuar i aprofundir la seva resistència enfront del capital, el mateix que sobreexplotació als treballadors tunisians a partir de les deslocalitzacions que han destruït centenars de milers de llocs de treball a Europa. Els interessos dels treballadors d'Europa són els mateixos que els dels treballadors tunisians.
Finalment, és un punt de suport i un estímul per a la joventut i la classe obrera dels Estats Units que no deixa d'oposar-se a la guerra de l'Iraq i de l'Afganistan, i que intenta malgrat els obstacles i dificultats imposar el dret a una veritable Seguretat Social i la defensa de tots els drets de la joventut i de la classe obrera nord-americana.

¡Governs, tremoleu davant la revolta dels pobles!


"Tot i els patiments terribles patits en el món sencer, a tot arreu s'aixeca la resistència dels pobles, de la joventut i dels treballadors que busquen recuperar les seves organitzacions per lluitar, resistir, reconquerir (...). Fem nostra la consigna llançada el 4 de gener de 1991 a Barcelona: 'Governs que provoqueu guerres i misèria, tremoleu davant la revolta dels pobles! A baix la guerra, a sota l'explotació! '"

Sí, "governs que provoqueu guerres i misèria", heu de témer la revolta dels pobles, ja que és exactament el que acaba de demostrar el poble de Tunísia aixecant, amb les seves organitzacions sindicals UGTT, constituint els seus comitès de defensa de la revolució.

La IV Internacional considera que l'únic salutació que ha de dirigir el moviment obrer internacional al combat del poble tunisià és afirmar inequívocament: "Govern francès, Estats Units, FMI, Unió Europea: fora les mans de Tunísia! Correspon al poble tunisià decidir el seu futur. "

La joventut, els treballadors, el poble de Tunísia demostren que la joventut, els treballadors i els pobles del món sencer tenen la capacitat d'obrir ells mateixos una sortida positiva a la humanitat, confrontada a la barbàrie a la que arrossega el manteniment del sistema capitalista a tot el planeta.

Per fer que la barbàrie retrocedeixi, no hi ha altre camí que la mobilització unida del poble pels seus drets i la seva sobirania mitjançant la lluita de classe, és a dir, el combat dels treballadors i de la població treballadora contra els capitalistes, l'imperialisme i els seus agents. Això exigeix que les organitzacions constituïdes per defensar els treballadors, començant per les organitzacions sindicals, siguin lliures i independents, que no es pleguin a les exigències del capital. Cal que pugui expressar-se amb força el que existeix en el moviment obrer de tots els països: la resistència a la política aplicada per associar, en nom de la "crisi", a les organitzacions sindicals a l'aplicació de les polítiques exigides pel Banc Mundial, l'FMI, la Unió Europea, la burgesia.

No hi ha cap sortida pel camí de subordinar les organitzacions sindicals a les contrareformes dirigides contra els treballadors i els pobles. Per contra, com ha demostrat la revolució que comença a Tunísia, és pel camí del combat unit dels treballadors i dels pobles amb les seves organitzacions com poden afirmar la sobirania popular i la sobirania nacional. Per aquest camí els treballadors i els pobles amb les seves organitzacions faran retrocedir la marxa cap a la barbàrie, cap a la guerra, cap a la dislocació de les nacions.

Acabar amb la barbàrie és acabar amb el sistema capitalista que és la font de tots els mals de la humanitat. És obrir el camí al socialisme.

divendres, 21 de gener del 2011

CARTA SETMANAL 302

Són dies decisius

 
Mentre s'elabora i difon aquesta Carta Setmanal, els dirigents d'UGT i CCOO negocien amb el govern, a tota marxa, sobre la "reforma de la Seguretat Social". Hi ha una data límit per arribar a un acord: el 28 de gener. Les negociacions, que en un principi havien de ser només sobre les pensions, s'han ampliat a altres temes i es parla d'un gran "Pacte d'Estat", que inclogui les pensions, la negociació, l'aplicació de la reforma laboral, la energia ..., i que inclogui al govern, els sindicats, la patronal, el PP. Es parla d'una nou Pacte de la Moncloa, com el que el 1977 va governar la mal anomenada transició democràtica, sotmetent a les organitzacions obreres al consens basat en el manteniment de la Monarquia de l'hereu de Franco i de la judicatura, els cossos repressius, l' exèrcit i el fonamental de l'aparell d'estat franquista. Un pacte per calmar els "mercats financers", que exigeixen la Unió Europea, el FMI, el capital financer i els especuladors en definitiva. Per al moviment obrer són qüestions decisives. El temps corre i exigeix actuar.
Negociacions per a què?

L'eix de la negociació, la "clau que obre el pas", en paraules d'algun dirigent sindical, és la negociació sobre pensions. El govern ha dit una i una altra, per boca de diversos portaveus i del propi president, que no va a fer marxa enrere, que manté la jubilació als 67 anys (encara que estigui disposat a algunes excepcions que facin la píndola menys amarga), i tots els altres retalls.

I no obstant això, els dirigents d'UGT i CCOO, contra tota lògica, han decidit seguir en la suposada taula de negociació. És la mateixa estratègia que van aplicar amb la reforma laboral al maig-juny: negociar i seguir negociant mentre el govern manté les seves propostes de retallades i la data límit del 28 de gener per a legislar unilateralment. Aquest Govern ja va optar en el seu gir de maig, i entén el diàleg social exclusivament com un espai per aplicar les retallades de drets i conquestes socials. L'estratègia que es proposa, en el millor dels casos, debilita als sindicats i porta inexorablement a que les propostes segueixin endavant. Seguir les negociacions amb el Govern desconcerta i desmobilitza als treballadors. Així no hi pot haver mobilització, encara que no hi ha acord.

Però, a més, els dirigents ja han anunciat que l'únic obstacle és la jubilació "generalitzada i indiscriminada" als 67 anys, acceptant ja retallades com l'augment del període de còmput de les pensions, contradient fins i tot les decisions dels congressos.

Mantenir aquestes negociacions només pot acabar en una retallada de pensions, encara que no hi ha acord. Però, si s'arriba a un acord que retalli el dret a la jubilació, el resultat seria debilitar als treballadors i als sindicats, desmoralitzar a molts quadres sindicals, obrir el camí a noves retallades.
Molts treballadors i desconfien dels sindicats. Els veuen com a agents i col laboradors de la política del govern. I no els falta raó.

Un desastre per a la joventut

Quan Zapatero va ser elegit, uns joves acudien a la celebració dient "no ens fallis". Fa poc, traïcions, anuncia "cinc anys més de reformes" per acabar amb les conquestes i drets que van arrencar en la lluita les generacions anteriors. Moltes d'aquestes coses es fan, a sobre, dient cínicament que és en benefici dels joves, els precaris, pel "ocupació juvenil", però el futur que els preparen és ser per sempre "ni, ni". Ni treball, ni estudi, ni salari ni pensions. Els joves han de tenir dret a un futur, no ser l'excusa per acabar amb les conquestes de la lluita dels treballadors.

Retardar la jubilació als 67 anys o més tard, augmentar els anys de cotització que fan falta per tenir dret a una pensió, augmentar a 40 anys el temps de cotització necessari per cobrar la pensió completa ... per als joves, que comencen a treballar-els que poden-als veintimuchos o trenta anys o més, sovint amb contractes a temps parcial (que compta com menys temps de cotització), són períodes impossibles. Amb aquests retalls cap dels que són joves ara arribarà a cobrar una pensió o cobrarà, com a molt, una baixíssima.

Un desastre per al moviment obrer

El 29 de setembre hi va haver una jornada de vaga general. La vaga va ser un èxit, però molts treballadors que la van fer van ser amb desconfiança cap als dirigents que la convocaven. La Vaga General va donar un mandat inequívoc als dirigents d'UGT i CCOO: continuar la lluita fins a la derogació de la reforma laboral, defensar les pensions contra tot intent de retallada, defensar el dret a la negociació arrencat en la lluita contra el franquisme ia la mort de Franco.

El govern manté totes i cadascuna de les seves propostes de retallada de pensions, moltes d'elles ja avalades per la Comissió Parlamentària del Pacte de Toledo. I afegeix noves propostes, eliminar la ultraactivitat dels convenis elimnando totes les conquestes arrencades en 50 anys de negociació col.lectiva i obligant a començar de zero en la negociació de cada conveni, eliminar els convenis provincials per portar la negociació empresa a empresa, adaptant-la a les "necessitats de l'empresa" i al seu "competitivitat".

Arribar a un "pacte d'estat" que comenci per la retallada de les pensions, s'ampliï a altres retalls i sotmeti a les organitzacions sindicals en defensa de la "productivitat de l'economia" condueix a les pròpies organitzacions al desastre. Només pot portar la desmoralització d'afiliats i quadres sindicals, augmentar la desconfiança dels treballadors, donar ales a les campanyes antisindicals, desarmar els treballadors, que només poden defensar els seus drets si s'organitzen.

 
Queden deu dies. Cal actuar

En aquests moments decisius, els militants revolucionaris hem d'assumir la nostra responsabilitat. No tenim altres interessos que els de la classe treballadora, i aquests interessos avui exigeixen defensar les pensions i les altres conquestes, defensar les organitzacions que van aixecar els treballadors per defensar els seus interessos com a classe.

Avui cal actuar amb urgència perquè no hi hagi cap retallada de pensions, perquè Toxo i Méndez assumeixin les responsabilitat per a la qual van ser elegits, i defensin el mandat que la classe treballadora va expressar amb la seva participació en la Vaga General del 29 de juny. Per tant, que no acceptin cap retallada de pensions, que mantinguin l'exigència de derogació de la reforma laboral, que no acceptin retallades en el dret a la negociació col.lectiva. Que es retirin d'aquesta taula de diàleg social que es mostra, una vegada més, com a trampa per retallar els drets obrers.

El 19 de gener la direcció confederal de CCOO rebrà a una delegació d'afiliats que plantegen aquestes exigències. Des de tot arreu, cal, reforçar, amb firmes d'afiliats, de treballadors, de joves i de delegats sindicals, amb mocions i resolucions de seccions sindicals i òrgans, la campanya perquè Toxo i Méndez no sacrifiquin les pensions i els drets obrers a les necessitats dels "mercats financers", que no acceptin cap retallada.

dimecres, 12 de gener del 2011

CARTA SETMANAL 301


Revoltes del pa
Les revoltes dels joves a Algèria i Tunísia contra la pujada dels preus dels aliments, així com les previsions de la FAO de noves pujades que suposaran per a milions de persones la fam posen en evidència que els treballadors i els pobles no estan disposats a permetre que el capitalisme en crisi porti a la Humanitat al desastre. En el mateix sentit, els governs de Bolívia i del Pakistan han hagut de retirar els brutals augments del carburant. De la mateixa manera, per als militants obrers, posen sobre la taula la necessitat urgent d'organitzar el combat perquè els treballadors compten amb organitzacions polítiques i sindicals independents per defensar les conquestes i fins i tot la supervivència de la classe treballadora.


¿Les causes? L'especulació i el predomini de les multinacionals
En bona part del món, els aliments bàsics han duplicat el seu preu durant els últims mesos. No obstant això, la pujada podria ser encara més gran, segons alerta l'organització de l'ONU per l'Agricultura i l'Alimentació (FAO). Ekaterina Krivonos, una responsable de la FAO, ha declarat: "En 2010, els aliments van pujar un 25 per cent en el món (...) els preus dels cereals van pujar un 39 per cent (...) Actualment, el màxim assolit és molt similar al qual es va produir el 2008, quan l'alça va merèixer el nom de crisi alimentària "

Els experts culpen de la pujada a l'especulació que té lloc en els mercats de futurs de tot el món, on es negocia el preu de les collites abans que es produeixin. L'economista en cap de la FAO, Abdolreza Abbassi adverteix que "els preus es mantindran alts durant una bona temporada. Aquest repunt durarà més que el de 2008. I encara hi ha marge perquè segueixin creixent. Estem entrant en un territori perillós ". I és que el 2009 i 2010 s'han batut rècords de noves inversions en matèries primeres. A finals de novembre els fons que especulen amb les matèries primeres arribaven als 354.000 milions de dòlars, un nivell sense precedents. Així, el capitalisme es mostra com un sistema en què els beneficis d'uns pocs especuladors poden costar la mort per fam de milions.

El Partit dels Treballadors d'Algèria, davant les revoltes motivades per les pujades de preus (el cost de la farina i l'oli s'ha doblat en els últims mesos, fins a arribar preus rècord, mentre que el quilo de sucre ha pujat un 115% ), assenyala en una declaració del seu Buró Polític la responsabilitat del "patró de Cevital, que posseeix un quasi monopoli del sucre i els greixos, que tira oli al foc anunciant nous augments". El PT recorda que "aquesta perillosa situació emparada en l’especulació en el mercat mundial, és el producte directe del tancament de les empreses públiques del sector agroalimentari, que formava part del Pla d'Ajustament Estructural, i del programa de privatització, així com de la desvinculació de l'Estat respecte del comerç interior i exterior ", i exigeix que el govern d'Algèria actuï" tancant el pas als agents de les multinacionals que treuen els seus productes del nostre país a l'empara de l'acord d'associació amb la UE, i de les concessions fetes a l'OMC ". El ministre de Comerç d'Algèria, Mustafà Benbada, ha admès que l'escalada de preus era conseqüència de l'augment de preus en els mercats mundials, i que "productors i distribuïdors majoristes tenen la seva part de culpa. Els beneficis que imposen són una exageració "Per què el seu govern, llavors, no porta a terme el que proposa el PT: baixar immediatament els preus, restaurar el monopoli estatal del comerç interior i exterior, reobrir els magatzems públics de distribució, reobrir les empreses públiques agroalimentàries tancades?

A l'estat espanyol, la inflació rebaixa els salaris
Tots donen per descomptat que la pujada de preus es prolongarà en l'arrencada de 2011. El petroli ha estrenat l'any amb una cotització superior als 95 dòlars (72 euros). Al gener, a més, l'índex de preus reflectirà altre increment per les pujades de la tarifa de la llum (9,8%), el gas natural (4%), els bitllets de tren (3%) i altres transports públics. "Creiem que, si més no, l'IPC de gener augmentarà en tres dècimes per aquestes decisions", anticipa Xavier Segura, economista en cap del servei d'estudis de Caixa Catalunya.

Mentre els preus pujaven un 3%, els empleats públics han vist els seus salaris reduïts en un 5% de mitjana, el Govern retalla el poder adquisitiu del salari mínim i els salaris pactats en conveni, fins al novembre (última dada publicat), han crescut només un 1,3%. És a dir, que els treballadors han perdut poder adquisitiu el 2010, llevat dels que tenen clàusula de revisió salarial, que només representen el 45,6% dels convenis en vigor. Recordem que l'acord de Negociació Col.lectiva firmat pels dirigents d'UGT i CCOO preveia pujades salarials de l'1% com a molt.

Cínicament, Enrique de la Lama-Noriega, parlant en nom de la CEOE, diu que aquesta baixada dels salaris reals "és bona per a l'economia espanyola, perquè la recuperació mundial ve del costat del comerç internacional i per ser competitius hem de ajustar els nostres preus (...) hem de tenir moderació salarial per reduir preus "(que, no obstant, pugen). Per la seva banda, Miguel Ángel García, economista del gabinet de Comissions Obreres, declara que "la pèrdua de poder adquisitiu serà dolenta per als assalariats, però davant la falta de competitivitat de l'economia espanyola i en no existir la possibilitat d'una devaluació competitiva, la deflació és una de les poques opcions per millorar la quota d'exportació ". Certament, mentre que estiguem sotmesos a l'euro, l'única variable que es pot ajustar és el cost de la força de treball. Però algú havia de recordar a aquest "tècnic" que no són els "interessos generals", sinó els assalariats afiliats a CCOO els que li paguen el seu sou. La situació exigeix donar passos cap a una organització política dels treballadors

Mentre els salaris reals cauen i els preus es disparen què fan les organitzacions sindicals? Per què no exigeixen un augment general de salaris i pensions? Al febrer, CCOO van signar l'Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col.lectiva 2010-2012 dient que milloraria el consum i la inversió. Els capitalistes s'han aprofitat de la moderació salarial per disparar els preus, i han enfonsat el consum i la inversió. Per 2011 el AENC preveu un augment d'entre l'1 i el 2%. Tornaríem a perdre poder adquisitiu. ¿No haurien CCOO i UGT de trencar el AENC?

Sabem que sobre les cúpules sindicals s'exerceixen grans pressions. Brussel.les, la patronal, el Govern els exigeixen que sacrifiquin els salaris perque augmenti la "competitivitat", però potser hem d’ inclinar tots davant del sistema basat en la propietat privada dels mitjans de producció, en què milions han de morir de fam per que uns pocs especuladors es forrin? Cal que els treballadors recuperin els seus sindicats, perquè estiguin al servei només dels seus interessos, i no de les exigències del capital.

Per descomptat, els treballadors, i els propis sindicats, per defensar-se, necessiten també instruments polítics, una representació política. La traïció de Zapatero, que està enfonsant als treballadors i al mateix Partit Socialista, planteja aquest problema de manera aguda, urgent.

Per donar un punt de suport als treballadors, a la independència dels sindicats, és urgent agrupar treballadors, joves, de diverses procedències i afiliacions en un moviment polític que defensi els drets dels treballadors i dels pobles, la independència de les organitzacions dels treballadors pel que fa al capital, a les seves institucions i al suposat "interès general", contraposat a la lluita de classes. Cal unir forces per a posar en peu un moviment així.