Tunísia: és la revolució
Declaració de la IV Internacional
La IV Internacional saluda el moviment de la joventut, de la classe obrera i de tot el poble tunisià que, durant diverses setmanes, tot i la repressió, les matances, les detencions ha fet possible expulsar Ben Alí: "Pa i aigua sí, Ben Alí no! ", sobre aquesta consigna s'ha aixecat el poble tunisià oposant-se a la misèria, la pobresa, la precarietat i l'opressió imposades per la dictadura de Ben Alí. Per a això ha hagut de fer front a una ferotge repressió.
El poble tunisià ha reconquerit el seu dret a la paraula en aquest moviment que uneix reivindicacions socials, obreres, democràtiques i nacionals. La joventut de Tunis dirigint-se a les instàncies de la UGTT per a l'organització del moviment, ha obert el camí als treballadors ia tota la població. La IV Internacional saluda la memòria de les desenes i desenes de persones que han mort perquè la revolució viva.
Aquestes imatges de la revolució tunisiana han recordat de manera immediata als treballadors del món sencer les de les anteriors revolucions proletàries: la revolució russa de 1917, la d'Espanya de 1936, la revolució portuguesa de 1974, amb aquesta mobilització de les joves generacions i dels treballadors amb els seus sindicats, els comitès que es constitueixen, les escenes de confraternització amb els soldats. Aquestes imatges són les de la revolució, les de la lluita de classes que és internacional.
El poble s'organitza
Per protegir-se dels esquadrons de la mort del règim de Ben Ali, els joves i els treballadors, amb els seus sindicats UGTT, han constituït els seus comitès de defensa en els barris i localitats. Ho han fet ells sols contra totes les forces internacionals coaligadas darrere de Ben Alí.
Els comitès constituïts per defensar assumeixen la gestió de les tasques immediates, l'organització de la vida quotidiana. Es reuneixen en els locals de la UGTT. S'aixequen contra les institucions d'un règim totalment modelat per servir a la petita minoria de corruptes al servei dels imperialismes. Aquests comitès són una de les formes més elevades de la democràcia en què, en base a la intensa efervescència existent, els tunisians discuteixen per decidir lliurement i sobiranament el seu propi futur, és a dir, en defensa de la revolució.
Aquestes aspiracions s'expressen en tot el país. El comitè regional de Kaserín per a la protecció i la direcció de la revolució, afirma en una declaració: "Recordem que els enemics de qualsevol revolució estan dins i fora. Trepitjant la sang dels nostres màrtirs intenten confiscar la revolució del nostre poble fabricant un nou règim a partir de la coalició de totes les forces de l'antic règim per fer apropiar de tots els èxits del nostre poble i seguir servint a l'imperialisme, al sionisme ia la reacció àrab. "
En la seva declaració, el comitè defineix així les seves tasques: "Desmuntar el partit que governa i totes les seves estructures, les seves milícies, congelar els seus béns i restituir al poble tots els béns que li han estat robats."
Crida a la constitució "d'un govern nacional de salut pública" que "ha de vetllar per l'elecció d'una assemblea constituent per a l'adopció d'un nou Destour (Constitució) que trenqui amb l'antic règim".
Com diu la crida d'aquest comitè, la revolució està amenaçada per les forces externes de l'imperialisme, però també per les seves sequaços a Tunísia, que intenten rentar la cara al règim mantenint als dignataris del RCD, el partit de Ben Alí en el govern, com el Primer Ministre Gannushi, ex Primer Ministre de Ben Alí, ex director de programes al Banc Mundial, que ordena les privatitzacions a Tunísia.
La classe obrera, arrossegant a la seva organització històrica, la UGTT, li ha retornat tot el seu lloc en l'escena tunisiana, en continuïtat amb la tradició de combat de l'organització, fundada per Farfaht Hash, assassinat el 1952. És la continuïtat de la UGTT que, el 1955, es pronunciava en un congrés per la nacionalització dels béns colonials i la reforma agrària. Ha començat la revolució a Tunísia
Sí, és una revolució el que ha començat a Tunísia. No es tracta només, com diuen els mitjans occidentals, d'una "revolució democràtica". Es tracta d'una revolució en defensa de la sobirania popular i de la sobirania nacional, en defensa dels drets de la joventut, dels treballadors i de la població treballadora contra una petita minoria corrupta, a les ordres de l'imperialisme, en particular francès i nord-americà, per mitjà dels acords d'associació amb la Unió Europea i els plans de l'FMI, que posaven en dubte la sobirania nacional de Tunísia que s'havia emancipat del colonialisme i organitzaven la sobreexplotació dels treballadors tunisians.
La mobilització del poble tunisià exigeix l'expropiació de la minoria corrupta el cap era Ben Alí i del seu "partit", el RCD, veritable gangrena en la societat tunisiana. Es tracta d'una revolució obrera que s'aixeca contra el capital i el sistema d'explotació basat en la propietat privada dels mitjans de producció.
En efecte, el règim dirigit per Ben Alí ha servit fidelment els interessos d'aquestes grans potències privatitzant, desreglamentada, malvendre les riqueses nacionals i obrint el camí a la transformació de Tunis en zona franca, reduint a la joventut, als treballadors, als petits camperols ia tota la població a la precarietat absoluta, per compte de les multinacionals que tancaven a Europa o en un altre llocs seves fàbriques per deslocalitzar cap a Tunísia.
Per aquesta raó els imperialistes i en particular els governs francès i nord-americà de tots els colors polítics han donat suport durant 23 anys el règim de Ben Ali. Han presentat sempre a Tunísia com a model per als anomenats països "emergents". Fins i tot han gosat en diverses ocasions a lloar els mèrits d'una "democratització en marxa", quan el poble tunisià vivia subjugat per les milícies policials de la dictadura de Ben Alí. Els imperialismes francès i nord-americà s'han mantingut fins a l'últim moment en aquesta posició per, el dia després de la caiguda de Ben Alí, afanyar-se a intentar rentar la cara del règim. La caiguda de Ben Alí provocada per la mobilització del poble és, doncs, una derrota per a les potències imperialistes.
Vergonya per la Internacional Socialista que ha esperat fins l'últim moment, el 17 de gener de 2011, 3 dies després de la fugida de Ben Ali, per expulsar el RCD que era membre de la Internacional Socialista des del 1989! Vergonya per al director general de l'FMI, Dominique Strauss-Kahn que el 2008, de visita a Tunísia, gosava dir que el país era "el millor model a seguir"!
Vergonya també per a les altres forces que es diuen d'esquerra i d'extrema esquerra que, a França, diuen en una declaració conjunta "a la Unió Europea a donar suport a una veritable transició democràtica". ¡Osan dirigir-se als que han estat els mestres de Ben Ali per aixafar al poble tunisià perquè acudeixin avui en el seu "ajuda"!
La IV Internacional afirma: l'única consigna és "Govern francès, imperialisme nord-americà, UE, FMI: fora les mans de Tunísia!" Correspon al propi poble tunisià decidir el seu futur. Avui, totes aquestes forces i els governs de les grans potències criden a una suposada "transició democràtica".
De què transició es tracta? Enfront del govern anomenat d'unió nacional que s'ha constituït amb l'aprovació de les grans potències, la joventut i els treballadors de Tunísia es manifesten dient: "Pa i aigua sí, RCD no!" Ja que totes les riqueses de Tunísia pertanyen al poble. Exigeixen a les manifestacions la dissolució del RCD. Qui ha de decidir sobre el futur de Tunísia si no és el poble i només ell?
Donar la paraula al poble tunisià
La Comissió Administrativa de la UGTT, en aquesta mateixa resolució, exigia: "La dissolució del RCD (...), el rebuig de tota intervenció estrangera en els assumptes interns del nostre poble, ja que ell només ha estat capaç de fer caure a un president que l'ha reprimit, el poble, doncs, ha de decidir la seva sort sense ingerència externa. "La central demanda també la" nacionalització "dels béns de Ben Alí, és a dir, el control per part de la República Tunisiana d'una gran part de l'economia.
En aquesta via, la UGTT diu "a una Assemblea Constituent a través d'eleccions lliures i democràtiques que reflecteixin la voluntat del poble".
Aquesta qüestió formulada per la central sindical es repeteix en totes les discussions que han tingut lloc en els comitès, els barris, les empreses. Nombrosos testimonis d'aquestes discussions demostren que els tunisians i tunisianes intenten establir el futur del seu propi país.
La democràcia, diuen, és un govern que apliqui una política per a tot el poble tunisià. La democràcia són els drets dels treballadors. La democràcia és el respecte de la laïcitat i dels drets de les dones. La democràcia és no acceptar que els antics dignataris del règim de Ben Ali segueixin en el poder. La democràcia és no quedar-se al marc constitucional actual. La democràcia és la llibertat d'expressar la pròpia opinió. La democràcia és no fer confiscar la revolució. És un govern elegit per nosaltres i controlat per nosaltres.
Amb el poble de Tunis contra l'imperialisme
La IV Internacional considera que és responsabilitat del moviment obrer internacional defensar la revolució que ha començat a Tunísia prenent clarament posició contra tota ingerència en els assumptes del poble tunisià. No és casualitat que l'agència de qualificació Standard and Poor's amenaci amb baixar la qualificació de Tunis ja que, segons ella, "la inestabilitat política actual podria afectar l'economia i provocar el deteriorament de les finances públiques". S'ha llançat l'amenaça: perquè els imperialismes, en particular francès i nord-americà, volen que el règim actual mantingui la mateixa política que el presidit ahir per Ben Alí.
Per aquesta raó pretén desmuntar la revolució a Tunísia, com vol, sota l'efecte de la seva crisi, aixafar totes les conquestes dels treballadors. Per fer-ho, pretén utilitzar la "deute" de 18 000000000 creada per Ben Alí amb el FMI. El deute no és dels tunisians sinó de Ben Alí. ¡Anul.lació del deute!
Els treballadors en el món estan al costat del poble tunisià perquè tenen els mateixos enemics. La revolució que ha començat a Tunísia és un punt de suport per a tots els pobles del món sencer perquè ha estat un cop assestat als imperialismes, l'FMI, a la Unió Europea, perquè ha clavat un cop al capital agònic, que arrossega els pobles a la barbàrie. És un punt de suport per als pobles de l'Orient Mitjà i d'Àfrica amenaçats per la guerra i la dislocació de les nacions, com a Costa d'Ivori, al Sudan, al Líban i en altres països, a major benefici de l'imperialisme i de les multinacionals que saquegen aquests països.
Però és també un punt de suport per a tots els pobles d'Àsia confrontats a aquestes amenaces de dislocació, de la guerra a l'Afganistan i, particularment per al país més amenaçat, Pakistan, sotmès a una mateixa lògica destructiva.
És un punt de suport per als pobles i els treballadors d'Amèrica Llatina confrontats en la seva lluita per la sobirania nacionals als mateixos enemics que el poble tunisià: l'imperialisme i les institucions al seu servei (FMI, Banc Mundial, OMC) i el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i la Unió Europea.
És un punt de suport per al combat legítim del poble palestí pels seus drets nacionals trepitjats per l'existència de l'Estat sionista que es recolza en la col.laboració dels règims pretesos "germans". Aquest responsable israelià, Silvan Shalom, ho confessa cruament.
Comentant la fugida de Ben Ali, indica: "La caiguda del règim tunisià és un precedent que podria repetir-se en altres països, posant en perill l'estabilitat del nostre sistema." Segons la premsa israeliana, va dir "que Israel i la major part dels règims àrabs tenen interessos comuns (...). Un sistema democràtic en el món àrab significaria que estaria governat per una opinió pública oposada en general a Israel ".
La revolució que ha començat a Tunísia i que s'alça contra el govern francès i els altres governs de la UE és un punt de suport per als pobles d'Europa sotmesos, en nom de la crisi, del deute i de la "reducció del dèficit públic "a una ofensiva sense precedents de destrucció dels seus drets en tots els països d'Europa.
Per als treballadors de Grècia, d'Irlanda, de França, de Portugal, d'Espanya que han conegut intenses mobilitzacions en aquests últims mesos, és un extraordinari estímul per continuar i aprofundir la seva resistència enfront del capital, el mateix que sobreexplotació als treballadors tunisians a partir de les deslocalitzacions que han destruït centenars de milers de llocs de treball a Europa. Els interessos dels treballadors d'Europa són els mateixos que els dels treballadors tunisians.
Finalment, és un punt de suport i un estímul per a la joventut i la classe obrera dels Estats Units que no deixa d'oposar-se a la guerra de l'Iraq i de l'Afganistan, i que intenta malgrat els obstacles i dificultats imposar el dret a una veritable Seguretat Social i la defensa de tots els drets de la joventut i de la classe obrera nord-americana.
¡Governs, tremoleu davant la revolta dels pobles!
"Tot i els patiments terribles patits en el món sencer, a tot arreu s'aixeca la resistència dels pobles, de la joventut i dels treballadors que busquen recuperar les seves organitzacions per lluitar, resistir, reconquerir (...). Fem nostra la consigna llançada el 4 de gener de 1991 a Barcelona: 'Governs que provoqueu guerres i misèria, tremoleu davant la revolta dels pobles! A baix la guerra, a sota l'explotació! '"
Sí, "governs que provoqueu guerres i misèria", heu de témer la revolta dels pobles, ja que és exactament el que acaba de demostrar el poble de Tunísia aixecant, amb les seves organitzacions sindicals UGTT, constituint els seus comitès de defensa de la revolució.
La IV Internacional considera que l'únic salutació que ha de dirigir el moviment obrer internacional al combat del poble tunisià és afirmar inequívocament: "Govern francès, Estats Units, FMI, Unió Europea: fora les mans de Tunísia! Correspon al poble tunisià decidir el seu futur. "
La joventut, els treballadors, el poble de Tunísia demostren que la joventut, els treballadors i els pobles del món sencer tenen la capacitat d'obrir ells mateixos una sortida positiva a la humanitat, confrontada a la barbàrie a la que arrossega el manteniment del sistema capitalista a tot el planeta.
Per fer que la barbàrie retrocedeixi, no hi ha altre camí que la mobilització unida del poble pels seus drets i la seva sobirania mitjançant la lluita de classe, és a dir, el combat dels treballadors i de la població treballadora contra els capitalistes, l'imperialisme i els seus agents. Això exigeix que les organitzacions constituïdes per defensar els treballadors, començant per les organitzacions sindicals, siguin lliures i independents, que no es pleguin a les exigències del capital. Cal que pugui expressar-se amb força el que existeix en el moviment obrer de tots els països: la resistència a la política aplicada per associar, en nom de la "crisi", a les organitzacions sindicals a l'aplicació de les polítiques exigides pel Banc Mundial, l'FMI, la Unió Europea, la burgesia.
No hi ha cap sortida pel camí de subordinar les organitzacions sindicals a les contrareformes dirigides contra els treballadors i els pobles. Per contra, com ha demostrat la revolució que comença a Tunísia, és pel camí del combat unit dels treballadors i dels pobles amb les seves organitzacions com poden afirmar la sobirania popular i la sobirania nacional. Per aquest camí els treballadors i els pobles amb les seves organitzacions faran retrocedir la marxa cap a la barbàrie, cap a la guerra, cap a la dislocació de les nacions.
Acabar amb la barbàrie és acabar amb el sistema capitalista que és la font de tots els mals de la humanitat. És obrir el camí al socialisme.
