CARTA SETMANAL 305

Un cop dur als treballadors i als sindicats

Els dirigents d'UGT i CCOO han arribat a un acord amb la Patronal i el Govern. Un acord sobre les pensions, i també sobre altres qüestions (polítiques actives d'ocupació, negociació col.lectiva, desenvolupament de la reforma laboral, funció pública ....). L'acord va molt més enllà d'un acord sobre pensions. És un pacte global amb un govern que manté la reforma laboral sense cap modificació, que té en marxa la privatització dels aeroports i que es prepara per liquidar a preu de saldo les Caixes d'Estalvi a mans dels especuladors.

Després de la congelació de les pensions i dels salaris dels funcionaris per al 2011, l'acord d'suposa la retallada del dret a la jubilació des de la mort de Franco. S'augmenta el període de còmput a 25 anys. Es retarda la jubilació, per a la majoria de treballadors, fins als 67 anys. S'augmenta el temps necessari per cobrar el 100% de la pensió a 37 anys, el que significarà una important rebaixa per a la immensa majoria dels que es jubilin a partir d'ara, i que afectarà a centenars de milers de joves que pateixen l'atur en l'actualitat. S'endureixen les condicions per a la jubilació parcial.

També suposa entrar a negociar retallades en el dret a la negociació col.lectiva, assumir les retallades impostos als funcionaris (i, possiblement, entrar a negociar noves retallades, en el cas de les classes passives), associar als sindicats a l'aplicació de la reforma laboral contra la qual es va fer la jornada de vaga general del 29 de setembre.

Però no anem a fer aquí una anàlisi detallada del mateix, encara que fem referència a alguns detalls, sinó que ens centrarem en el seu significat per a la situació dels treballadors i dels propis sindicats.

Diàleg social, per complir els compromisos amb Brussel·les

El ministre de Treball ha declarat que l'acord suposa una reducció de la despesa en pensions de 35.000 milions d'euros. I que permet complir el compromís de retallada assumit pel govern davant Brussel·les en el Pla d'Ajust fa un any.

Entre els objectius declarats de l'acord s'especifica que es tracta de "equilibrar els comptes públics d'acord amb els compromisos adoptats, sobre la base d'un exercici d'austeritat" Compromisos adoptats amb la Unió Europea, no amb els afiliats a UGT i CCOO o els treballadors!

També explica el propi acord que "cal millorar els fonaments de l'economia (...) mitjançant l'aplicació de mesures en diferents camps, en què es faci una aportació equilibrada dels diferents col.lectius de la població espanyola. La col.laboració de tots per millorar la capacitat de creixement i recuperar la credibilitat dels inversors nacionals i internacionals es fa imprescindible per afrontar un repte que determinarà el futur dels espanyols "tots els retalls han de ser acceptats per complaure als inversors, és a dir, als especuladors!

L'acord és el resultat de la tornada dels sindicats a la pleta del diàleg social. Com explica el text del permís, "Tot i la intensitat de la crisi (...), el Govern i els interlocutors socials no han abandonat en cap moment l'afany de mantenir oberts els canals de diàleg i, per sobre de recents desencontres , han seguit defensant que la situació econòmica i social actual exigia redoblar els esforços de tots per recompondre el diàleg social ". I una vegada més, es demostra que el diàleg social no té res a veure amb la negociació, sinó que és només un mecanisme per associar als dirigents dels sindicats a les polítiques de retallada de drets.

Sens dubte, els mercats estan contents. El primer pas dels signants ha estat presentar l'acord a Angela Merkel, representant dels bancs alemanys, principals creditors del deute espanyol. Ara la democràcia s'entén com la submissió de tots als interessos dels banquers. Submissió que inclou els sindicats com a part de l'anomenada "governança".

Es diu que és l'únic camí possible per evitar mals majors. Això van pensar els sindicats irlandesos quan van acceptar una retallada darrere l'altre. El que no va impedir que Irlanda fos intervinguda i noves retallades fossin impostos. Angela Merkel, en primer lloc, ha plantejat un PLA DE COMPETITIVITAT per al qual és necessari "constitucionalitzar la prohibició dels dèficits públics", és a dir, el primer pagar el deute producte del rescat dels bancs, i després baixar els salaris, deixant de recuperar el poder adquisitiu que es perdi amb la inflació, i imposar la reforma de les pensions a tot Europa.

Un procés que nega la democràcia sindical

Durant tot el procés de negociació de l'acord no hi ha hagut cap informació del que s'estava negociant. Ni per a les organitzacions ni per als propis dirigents. Deien que estaven defensant "les propostes dels sindicats", però cap d'elles s'ha vist reflectida en l'acord. Només estan les retallades proposats pel govern.

El text de l'acord es va distribuir en el propi Consell Confederal de CCOO quan ja es portava mitja hora de reunió. I són 38 pàgines. I el conjunt de les organitzacions, des dels dirigents a les bases, es va assabentar per la premsa.

Un acord que suposa 35.000 milions d'euros per als treballadors, que implica signar el contrari del que decidit en els propis congressos dels sindicats (explícitament, en el cas de la UGT, però també en el cas de CCOO) No hauria exigit el més ampli debat de dalt a baix i de baix a dalt en el si dels sindicats? Com pot demanar acatament a una decisió adoptada contra totes les normes elementals de la democràcia?

Un cop als sindicats

 

Hi ha qui ens criden a trencar amb els sindicats. En primer lloc, els altermundialistes, que s'esquincen les vestidures davant la "traïció", però no dubten a fer-se amb les ONG finançades pels governs o fins i tot propietat de l'Església.

Els treballadors necessiten tenir organitzacions per defensar els seus drets i reivindicacions, i l'experiència demostra que no hi ha unitat dels treballadors sinó amb l'eix UGT i CCOO. Prescindir-ne vol dir caure en el corporativisme, el sensacionalisme i la divisió. Els treballadors acaben de donar l'esquena a les mobilitzacions de divisió convocades pels "sindicats nacionalistes" a Galícia, Euskadi i Catalunya.

D'altra banda, alguns dirigents d'Esquerra Unida criden a "respectar la decisió" dels sindicats, o, com a molt, d'expressar un "desacord pactat", de "no trencar els ponts" amb els dirigents d'UGT i CCOO. El mateix vénen a dir alguns dirigents dels crítics de CCOO. ¿Desacords "pactats" davant una pèrdua de 35.000 milions d'euros de salari diferit per als treballadors? Què ponts són els que interessen a la "esquerra"? Els ponts amb els dirigents que retallen les pensions per satisfer als especuladors o els que uneixen a les organitzacions amb els treballadors i la joventut?

Però avui, defensar els sindicats exigeix oposar-se a la línia de diàleg social imposada pels dirigents, seguint la línia de la Confederació Europea de Sindicats. Exigeix continuar la campanya contra les retallades de pensions, preparar la campanya contra una retallada en el dret a la negociació col.lectiva. Emprendre o continuar la lluita per la reconquesta dels sindicats, perquè tornin al que sempre van haver de ser, a l'esperit per al qual van ser fundats i reconstruïts després de la mort de Franco, organitzacions democràtiques dels treballadors, organitzacions independents del capital, dels governs, de la Unió Europea.

Cal organitzar

 

Avui, els mateixos mitjans de comunicació que animen el pacte es veuen obligats a reconèixer que totes les enquestes donen un rebuig massiu del pacte entre els treballadors. Hi ha moltes resistències a les polítiques de retallades. Però per assolir els objectius, cal organitzar-se.

Continuar la lluita contra la retallada de pensions, defensar el dret a la negociació col.lectiva, defensar i recuperar els drets dels empleats públics exigeix donar passos en l'organització política independent dels treballadors.