CARTA SETMANAL 304

Cal fer enrere la liquidació de les Caixes

El Govern va anunciar el dilluns 24 un pla que ve a culminar la liquidació de les caixes d'estalvis, empresa pel propi govern al juny de 2009. Responia així a les exigències del FMI, la UE, l'OCDE. I a l'exigència que pocs dies abans li havien fet el Santander i el BBVA.

Recordem què han significat les caixes d'estalvi:

• La xarxa d'oficines més extensa, més propera a molts aturats i pensionistes per cobrar les seves prestacions,

• La xarxa que permet l'accés als serveis financers i al finançament a molts pobles, a les capes de amb menys recursos i més marginades dels avenços tècnics

• El principal suport financer de molts ajuntaments

• El suport de molts plans públics de les diverses administracions

• Més de la meitat dels dipòsits i dels crèdits.

Això ha estat possible per ser entitats semipúbliques, lligades a les administracions públiques i que no depenen d'accionistes, no estan sotmeses als especuladors en les borses de valors. A més, les caixes acumulen les carteres més nodrides de títols d'empreses, una vegada que els bancs van liquidar massivament la seva cartera industrial.

Cert, empeses pels especuladors i per responsables públics, les caixes van ser joguina de la febre immobiliària i l'especulació, el que les va fer vulnerables. El perjudici que la liquidació de les caixes comporta no es pot acceptar. L'única sortida és aturar aquest procés, revertir, i nacionalitzar el sector financer, començant per les caixes.

Desmantellament a pas de càrrega

El procés de reconversió bancària va durar en els anys 80 uns deu anys. La liquidació de les caixes dos anys. Malgrat les resistències, que l'han alentit, el procés ha estat brutal i fulminant.

El 15 de setembre de 2008, la fallida del banc nord-americà Lehman deslligava la crisi més aguda del règim capitalista. El dia 16, Francisco González, president del BBVA, declarava: cal reformar el sistema financer espanyol. Els banquers volien tapar els seus forats a costa de liquidar les Caixes. La UE, l'FMI, l'OCDE que des de sempre havien volgut liquidar les caixes pel seu caràcter semipúblic, per no dependre dels mercats, perquè portaven 32 anys guanyant quota de mercat, van posar mans a l'obra.

El setge va començar de seguida. El 27 de setembre, l'agència de qualificació Fitch rebaixava la qualificació de cinc caixes. El 10 d'octubre, el comissari europeu Almunia i el vicepresident Solbes convidaven a les caixes a fusionar-se. El 12 de desembre, el Banc d'Espanya demana a les caixes que reforcin el seu capital a costa de l'obra social. Les caixes es negaven a aplicar els augments salarials pactats en conveni. El gener de 2009, la campanya contra les caixes causa una pèrdua de dipòsits per valor de més de 1.600 milions.

L'assalt va començar el 29 de març de 2009, quan el Banc d'Espanya va intervenir la Caixa de Castella la Manxa amb pretextos arreglats. Així, el BdE rebutjava el pla d'Unicaja d'absorbir la CCM perquè requeria una aportació de l'Estat de 1.300 milions, però la intervenció ha costat de moment 5.275.000. El principal "forat" de la CCM era la seva participació a l'aeroport de Ciudad Real, i en aquell moment hi havia perspectives de posar aquesta participació. Era igual, CCM era l'ocasió per entrar a sac en el sector. 
 

Una punyalada darrere l'altra

1) Creació del FROB .- El 29 de juny de 2009 un Reial Decret Llei crea el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per dirigir la reestructuració de les entitats de crèdit. Per aconseguir qualsevol ajuda, les entitats havien de reestructurar-se, en la pràctica fusionar-se amb altres. L'entitat que no volgués reestructurar quedava amenaçada d'intervenció i liquidació. Així va ser en el cas de CCM i de Cajasur. El BdE va fixar l'objectiu: en 18 mesos les 45 caixes existents havien de quedar reduïdes a 20. En aquest termini, han quedat 17.

El Govern va posar a disposició del FROB fins 99.000 milions, però va deixar el control del mateix al Banc d'Espanya, és a dir, al capital financer internacional. Fins al desembre havia assignat 10.591.000, a un interès usurari del 7,75% (forma part del saqueig de les Caixes).

Els plans de viabilitat els ha hagut d'aprovar el Banc d'Espanya i després Brussel·les , sense intervenció dels elegits pels ciutadans. El BE preveia que les operacions del FROB eliminessin entre el 20 i el 25% de les oficines (més de 5.000) i al voltant del 15% de les plantilles (uns 20.000 treballadors). El 15 de novembre es queixava que de gener a novembre les caixes només havien tancat al 5,15% de les oficines i encara tenien 9.188 sucursals més que els bancs. Han suprimit fins ara més de 1.000 oficines i milers de llocs de treball. El gruix de la sagnia està per fer: 600 oficines i 3.800 acomiadaments en el SIP de CajaMadrid, 130 oficines i centenars d'empleats més en CatalunyaCaixa, 200 oficines i 1.050 treballadors en el SIP Mare Nostrum, 2.500 llocs de treball i 500 oficines al grup de Cajastur, etc.

Sembla que ja ha començat la pèrdua de mercat de les caixes en benefici dels bancs. Però això no és el fonamental. Assenyala UGT: "Des d'un primer moment s'ha instat a les caixes d'estalvi (especialment intens a això ha estat el treball del Banc d'Espanya) que els seus processos de fusió fossin realitzats a través del que s'ha vingut a anomenar Sistemes Institucionals de Protecció (SIP) que són bancs ". El resultat és que el 52% del capital de les caixes s'ha traspassat a bancs. Ara la Caixa s'acaba d'apuntar, també Catalunyacaixa i seguiran altres.

2) La nova llei de Caixes .- Davant l'ofensiva dels especuladors contra el deute espanyola, el Rei i Zapatero diuen a la unió nacional. El 12 de maig de 2010, en el seu discurs de rendició l'FMI, ZP anunciava "un esquema [expressió anglesa] per a la gestió de potencials processos de reestructuració d'entitats de crèdit i el reforçament dels seus recursos propis, per a això el principal Grup de la oposició està en un diàleg obert amb el Govern ".

El 25 de maig el FMI va exigir i el 26 de maig el Banc d'Espanya va decretar que les caixes havien de augmentar les seves provisions (la qual cosa portaria el primer semestre de 2010 a proveir 5.000 milions i retallar un 25% el benefici de les Caixes) .

Pactat amb Rajoy, el Reial Decret Llei que el juliol de 2009 modifica la llei d'òrgans rectors de les caixes obre la seva privatització directa: podran emetre quotes participatives amb dret a vot, fins a un 50%, el que permet el control de la caixa per qualsevol especulador. Al mateix temps, expulsa de la direcció de les caixes als representants elegits pels ciutadans, als governs. La guineu ja pot fer-se càrrec del galliner. A més, aquesta reforma precisa el paper dels SIP: el 50% dels mateixos pertany a les caixes, l'altre 50% pot ser comprat per qualsevol.

3) I ara la "recapitalització". L'Estat posa diners per privatitzar .- El Govern va anunciar el dia 24 un decret llei que obligarà les entitats financeres a tenir un capital bàsic del 8% dels seus actius, mentre que a Europa sol exigir el 6%. Però a les caixes se'ls podrà exigir fins al 10%. És l'arbitrarietat, la llei de l'embut: els que parlen de lliure mercat implanten una dictadura dels especuladors per saquejar l'estalvi dels sectors populars.

Per assolir aquest requisit les caixes han d'aconseguir capital privat. Si per al 30 de setembre no ho han aconseguit (i es preveu que no ho tinguin), el FROB ho posarà convertint-se en accionista de la caixa en qüestió. Com ha declarat el Banc de Sabadell: esperarem a que l'Estat intervingui, i després l'hi comprarem. És a dir, l'Estat posa els diners perquè els bancs es quedin amb les Caixes.

"Els bancs d'inversió, agències de qualificació i inversors van criticar" el termini de 8 mesos fins al setembre, i immediatament el Govern va rectificar: a partir de març, hi haurà diners públics per a aquesta operació. Els diners que es treu als empleats públics, a les pensions, la sanitat, està a disposició de les operacions financeres que els especuladors reclamin.

Cal dir prou i organitzar la contraofensiva

Per la seva banda, les confederacions sindicals han reiterat la defensa del model de les caixes. En particular l'últim congrés de la UGT afirmava: "Les caixes d'estalvis han de continuar amb la seva activitat, conservant l'actual estatus jurídic, prevenint i actuant contra possibles intents privatitzadors, i rebutjant qualsevol maniobra partidista de control de les mateixes". No obstant això, ni s'han proposat aixecar la força de la classe treballadora per impedir la reforma de les caixes, per derogar. El tancament d'oficines, l'acomiadament de desenes de milers, la privatització de les caixes afecta tots els treballadors, destrueix bases sindicals però ni tan sols va ocupar un lloc rellevant en les convocatòries per al 29s. De fet els sindicats han entrat a participar en l'operació, i això no es pot explicar sinó a partir d'una orientació que subordina l'acció sindical al diàleg social amb el Govern, i per tant als plans imposats per FMI / UE.

I ara, contra els treballadors de les caixes (els acomiadats i els que encara segueixen en plantilla), contra les necessitats de la població, contra el compromís dels sindicats, Zapatero anuncia que després del pacte amb els sindicats sobre pensions i negociació col.lectiva vénen altres sobre política industrial i energètica i completar la reforma de les caixes. No és aquest el pacte global que defensen els dirigents sindicals? Com es pot acceptar!

No és possible resignar-se a la gegantina destrucció que significa el lliurament de les caixes als especuladors. Assenyalem dos aspectes a afegir al que ja indicat: la desaparició de la competència de les caixes permetrà que els bancs augmentin substancialment els interessos dels préstecs, amb efectes letals per a la població i l'economia. D'altra banda, el monopoli de crèdit dels bancs deixa tota l'economia més encara a les mans.

L'Estat ha de garantir serveis financers, en particular crèdit barat als treballadors, autònoms, petits empresaris. Cal recuperar les caixes, anular totes les normes arbitràries que les han lliurat a preu de saldo als bancs. Cal una banca pública, nacionalitzar el sector financer, començant per nacionalitzar totes les caixes per impedir que les acabin de liquidar. Cal readmetre a tots els que han estat acomiadats de les caixes (digui's com es digui a aquest acomiadament).

 És una batalla política perquè la que cal unir forces amb tots els treballadors disposats, fent una campanya pública que porti a les organitzacions a fer el que fins ara els dirigents no han volgut fer.