CARTA SETMANAL 299

Cinc anys més de reformes

 El 22 de desembre, donant compte dels acords de l'últim Consell Europeu, Zapatero declarava al Congrés dels Diputats que "tenim davant nostre cinc anys decisius per a la prosperitat i el benestar futur dels espanyols. Portem ja dos anys de reformes, però necessitem encara cinc anys més ". És a dir, que el seu programa és continuar durant cinc anys més amb les retallades socials, eliminació de drets i enfonsament econòmic que el seu govern ha iniciat en el darrer període. Aquesta "tasca col·lectiva" no pot ser només d'un govern, "tingui el color que tingui". Ell es dedicarà 15 mesos a destrossar tot el que pugui, després que continuï Rajoy, per exemple.

Segons el diagnòstic de Zapatero, la crisi econòmica ha "deixat al descobert" el "greu problema" de la baixa productivitat d'Espanya, un problema "de tots" que exigeix "responsabilitat col·lectiva". Per això, va demanar consens per a les reformes "necessàries". Per a Zapatero, els compromisos exigeixen austeritat, reformes i transparència, perquè, segons ell, "encara el perill no està conjurat".

Per la seva banda, el president del PP, Mariano Rajoy, va exigir al Govern que abordi reformes i "recuperi la disciplina fiscal". Rajoy ha recalcat "amb absoluta nitidesa i de la manera més rotund" el compromís del PP amb el manteniment de l'estabilitat de l'euro, perquè, segons ell, la unitat monetària ha estat "un element positiu en el nostre desenvolupament en els últims anys". El president va recollir el guant que li va llançar Rajoy i li va oferir pactar una proposició no de llei que començarà a treballar el Grup Parlamentari Socialista, i que inclourà els aspectes fonamentals de la política de l'Executiu davant la UE.

El mateix dia, la direcció del Partit Socialista de Catalunya decidia propiciar l'elecció del representant de la dreta, Artur Mas, com a president autonòmic, subscrivint un pacte sobre els eixos de la política, un pacte per donar suport avui a Zapatero, demà potser a Rajoy.

Dos dies després, en el seu discurs nadalenc, el Rei exigia "prosseguir i abordar junts les reformes necessàries, complint els nostres compromisos en matèria pressupostària i de dèficit". Exercia així el seu paper d'agent número u dels Estats Units i de Brussel·les.

Aquesta "unitat nacional" per enfonsar econòmicament i socialment als pobles de l'Estat espanyol és una exigència a la majoria treballadora perquè sacrifiqui els seus interessos, i en primer lloc una exigència als sindicats que es transformin en corretja de transmissió de la "governació mundial "capitalista per el saqueig del país i de les conquestes socials.

De manera que tots tan amics per aplicar, durant cinc anys més, les retallades que exigeix Brussel·les per mantenir l'edifici econòmic i financer que necessiten els especuladors.

Les retallades que s'acosten

Zapatero va parlar de les suposades "rigideses cròniques" i "la patologia" de l'economia espanyola, citant expressament el marc laboral, les "institucions laborals", el que apunta abans que res no només a les pensions sinó al sistema de convenis col·lectius. També va insistir en la "necessitat ineludible" de procedir a una reforma del sistema de pensions. Però això només és el començament.

L'OCDE, en el seu informe anual sobre Espanya, avança algunes propostes. Per començar, una reforma fiscal profunda, amb una pujada de l'impost sobre el valor afegit, per la via d'excloure a més productes dels tipus reduïts o superreduït (del 8% i del 4%, respectivament), cosa que suposaria pujades de quatre punts per als productes que passessin del tipus superreduït al reduït o de 10 punts per als que passessin del tipus reduït el general del 18%. També proposa impostos mediambientals, com pujar els impostos especials i introduir peatges. A més, l'OCDE proposa que es rebaixin els impostos al treball, com les cotitzacions socials que paguen els empresaris, i rebaixar l'impost de Societats. Pel que fa a la fiscalitat immobiliària, demana que es redueixi la que grava les transaccions i s'augmenti la qual s'imposa sobre la propietat (el que afavoriria als especuladors dedicats a comprar i vendre en perjudici dels propietaris). Totes són mesures que afavoreixen als empresaris en perjudici dels treballadors, i que el Govern ha iniciat ja, però que l'OCDE demana aprofundir.

Sobre pensions, l'OCDE proposa no només retardar la jubilació fins a arribar als 67 el 2025, sinó que l'edat de jubilació s'estengui automàticament en funció de l'esperança de vida. Així, per exemple, si l'esperança de vida augmentés tres anys fins al 2050, aquest any l'edat de jubilació seria de 70 anys. Proposa que el còmput de la pensió es realitzi en funció de tota la vida laboral. A més d'això, proposa que s'ampliï el termini de cotització necessari per obtenir la pensió completa de manera que no sigui de "només 35 anys" com ara. També proposa "perquè els treballadors majors romanguin actius" reduir la durada i anar eliminant progressivament el subsidi que es paga als aturats de més edat una vegada han esgotat la prestació contributiva, eliminar la figura de la jubilació parcial, i endurir el règim de les pensions de viduïtat i orfandat.

Pel que fa a la reforma laboral, l'OCDE li dóna suport, però diu que es queda curta i que haurien de ser més evidents les facilitats per a un acomiadament més barat per causes econòmiques. A l'OCDE el preocupa la interpretació que els jutges hagin de donar a les noves normes. Però no només això: "Seria desitjable reduir in fins i tot més els costos d'acomiadament dels nous contractes fixos", diu l'informe. L'OCDE s'apunta al contracte únic, en el qual convergeixen les ocupacions temporals i indefinits "amb una indemnització per acomiadament molt baixa al principi que va creixent amb l'antiguitat". L'OCDE s'oposa a més a que s'endureixi la regulació dels contractes temporals massa aviat, ja que això "podria frenar la creació d'ocupació" a la recuperació.

Pel que fa a la negociació, l'OCDE proposa eliminar la ultraactivitat dels convenis, és a dir, que els convenis deixin de mantenir els drets reconeguts en ells una vegada passi el seu període de vigència, i que la negociació del nou conveni comenci sempre des de zero . També insisteix en flexibilitzar la negociació col·lectiva i generalitzar les clàusules de desvinculació dels convenis sectorials o territorials (el que eliminaria en la pràctica la seva vigència per a tot el sector que regulen i imposaria la negociació empresa a empresa). A més, l'organisme està també en contra de les clàusules de garantia salarial que permeten mantenir el poder adquisitiu en cas que la inflació acabi superant la pujada salarial pactada en conveni. Finalment, l'OCDE proposa endurir el règim de prestacions per atur, amb majors exigències de recerca de feina, i planteja que escurcin els terminis de prestació.

Un ampli consens?

Els cinc anys de reformes que proposa Zapatero, en la línia de les propostes de l'OCDE-que són les mateixes de la Unió Europea i el FMI, perquè les tres vénen dictades pel capital financer- podrien suposar acabar amb la immensa majoria dels drets arrencats pel moviment obrer als capitalistes en cent anys de lluita de classes.

Com imposar retallades semblants sense aconseguir un "ampli consens", no només amb Rajoy, sinó amb els dirigents dels sindicats?L'Executiva de CCOO, en una línia acordada amb la direcció d'UGT, ha acordat reprendre les converses amb la CEOE, per a "el desbloqueig de la negociació per al 2010 i la reforma de l'estructura de la negociació" amb data límit en març de l'any entrant. També ha decidit mantenir negociacions amb el Govern sobre la revisió de les polítiques actives d'ocupació, els reglaments de la reforma laboral, la reforma de la negociació col·lectiva, la reforma del sistema públic de pensions. Alhora que convoca assemblees de delegats entre el 10 i el 15 de gener, i mobilitzacions abans del Consell de Ministres del 28 de gener. Es descarta la convocatòria de Vaga General, i tot sembla anar en la línia de les manifestacions del 18 de desembre: mobilitzacions de desgast per arribar a "bons" retallades.

Davant d'un programa de retalls esgarrifós com el que proposa l'OCDE, els dirigents de les organitzacions aixecades pels treballadors per defensar els seus drets no poden optar ni per la seva-missió ni per la col·laboració en l'aplicació de les retallades. Fer-ho suposaria posar en perill el propi futur de les organitzacions. El mandat donat a Toxo ja Méndez és per defensar els drets dels treballadors i, en primer lloc, les pensions, contra tot retallada.

Els treballadors han de treure's el jou del consens amb el capital que els seus dirigents pretenen imposar-los, no poden deixar de lluitar per un règim democràtic en el qual les institucions executin la voluntat de la majoria, i no la dels capitalistes internacionals, com reclama el monarca. No poden deixar de lluitar per un govern que derogui la reforma laboral, defensi les pensions i la negociació col.lectiva, l'ensenyament i la sanitat, creu ocupació recuperant els diners lliurat als banquers ... Per tant, cal resoldre la crisi de representació política de la majoria treballadora, plantejada de manera urgent per la traïció de Zapatero.

CARTA SETMANAL 298

Els dirigents dels sindicats no poden acceptar cap retallada de pensions

Sota l'Estat d'Alarma, el govern Zapatero accelera totes les agressions que li exigeixen la Unió Europea, l'FMI, la Zarzuela i els patrons. En lloc molt destacat, es permet provocar una vegada i una altra anunciant una reforma de les pensions que totes aquestes institucions reclamen des de fa molts anys.

En una situació tan crítica, les manifestacions del dia 18 registraven una escassa assistència, resultat de la desmobilització promoguda pels dirigents d'UGT i CCOO des de la vaga general del 29 de setembre. I a sobre els dirigents deixen caure missatges equívocs sobre la seva actitud davant la retallada de pensions anunciada pel govern i en tramitació en la comissió parlamentària del Pacte de Toledo. Missatges equívocs que ja han contribuït a l'escassa participació en aquestes mobilitzacions. Perquè els temps exigeixen propostes clares i els treballadors desconfien dels dirigents i es neguen a seguir les seves convocatòries.

Recordem que el Govern ha anunciat com a data límit per decidir la retallada de les pensions el 28 de gener, i que existeix un consens en la Comissió del Pacte de Toledo sobre retallada de pensions, per mitjà de mesures com l'augment del període de còmput de les pensions (actualment de 15 anys), l'augment del període necessari per a cobrar una pensió completa (actualment de 35 anys), suprimir la revaloració automàtica de les pensions cada any segons l'IPC, al que probablement es afegirien altres retalls.

El secretari general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, mentre parlava de convocar una nova vaga general, declarava que el retard en l'edat de jubilació obligatòria als 67 anys marca "la frontera entre l'acord i el desacord". També Cándido Méndez exigia al Govern que rectifiqui la seva posició de prolongar l'edat de jubilació de 65 a 67 anys "I si no és així, les organitzacions sindicals prendrem les iniciatives en el terreny de la mobilització social que ens permetin denunciar i rebutjar amb tota contundència aquest tipus de plantejaments i defensar en paral·lel la nostra alternativa ". Segons Méndez "la línia vermella la ha posat el Govern i pot arruïnar el diàleg parlamentari i social".

Accepten els dos secretaris generals dels acords de la comissió parlamentària del Pacte de Toledo? ¿Accepten tots els retalls menys el pas de 65 a 67 anys? Això xocaria en particular amb les decisions dels congressos i òrgans de la UGT contra tota retallada de pensions.

És que poden renunciar els nostres sindicats a defensar les pensions que hem conquerit amb llarga lluita?
Amb quina força podrien cridar als treballadors a mobilitzar-se? Per a què ens retallin posem el 20% i no el 30%?

 
Es tracta de reduir els salaris reals

Recordem que totes les propostes estudiades en la Comissió Parlamentària suposen rebaixar les pensions. Un informe elaborat per la consultora Labour Associat per a la Seguretat Social admet que "l'allargament del període de càlcul de les pensions de jubilació tindria, sens dubte un impacte negatiu sobre aquells que es jubilen als 65 anys" Si s'estén el termini a tota la vida laboral -uns 45 anys -un estudi publicat FEDEA calcula que la rebaixa suposaria, almenys, el 30%.

Tot això forma part d'atac general a la protecció social: baixes de malaltia , prestacions d'atur, assistència sanitària ... Vol dir retallar substancialment el salari diferit, per tant el valor de la força de treball. Enfonsar substancialment les condicions de vida dels treballadors.


 ¿Retallar les pensions en benefici dels empresaris?

 El Govern assegura que les contrareformes que proposa són necessàries per garantir les pensions públiques, però a finals de 2009, a les converses del diàleg social, es mostrava disposat a reduir les cotitzacions dels patrons a la Seguretat Social. I la contrareforma laboral suposa crear una assegurança  per a finançar els acomiadaments improcedents a costa de reduir les cotitzacions de la Seguretat Social.

Al mateix temps, tots els governs han subvencionat als empresaris amb bonificacions a les quotes de la Seguretat Social "per crear ocupació". Des de 1998 a 2008 aquestes subvencions han suposat 23.776,05 milions d'euros (un 3% del PIB). Els Pressupostos de l'Estat per al 2010 van augmentar aquestes bonificacions en 50 milions d'euros, fins als 2.850 milions d'euros. I les subvencions es mantenen en el projecte de pressupostos per a 2011.

¿Mantenir el consens del Pacte de Toledo?

El febrer d'aquest any, els sindicats van convocar manifestacions a totes les ciutats contra la retallada de les pensions. Hi va haver una participació molt important. Des de les manifestacions, els dirigents d'UGT i CCOO han mantingut la postura que va expressar Javier López, secretari general de CCOO-Madrid, que va començar dient NO a la retallada ... perquè "qualsevol modificació de les pensions només es pot abordar des de l'acord, només pot ser acordada en el Pacte de Toledo ".

Ara bé, tindríem els treballadors d'acceptar retalls de les nostres pensions, del nostre salari diferit si ho decideix el Govern per consens amb els franquistes del PP i la dreta "nacionalistes"? ¿Haurien de sotmetre's, llavors, els sindicats a aquests retalls?

Cal recordar que totes les propostes del Pacte de Toledo que s'han portat a la pràctica des del seu naixement l'abril de 1995 han estat de retallada de les pensions, començant per l'augment del període de càlcul de la pensió, que va passar de ser la mitjana dels últims 8 anys cotitzats a ser la mitjana dels últims 15, el que va suposar una retallada de les pensions d'un 15%, segons la majoria dels economistes. O el suport als fons de pensions privats com a "complement" de les pensions públiques.

El Pacte de Toledo és, des de la seva creació, un mecanisme "consensuat" contra les pensions , un mecanisme per sotmetre als partits i sindicats dels treballadors a les exigències de retallada de pensions que periòdicament vénen de les Cimeres de la Unió Europea. Sotmetre al Pacte de Toledo és sotmetre's d'entrada a noves retallades de pensions.

Ja n'hi ha prou! Els sindicats tenen la obligació de parar-li els peus al govern

La renúncia dels dirigents sindicals després de la vaga general a combatre per la derogació de la Reforma Laboral ha aplanat el camí a aquest nou atac. La seva actitud d'acceptació / suport de l'Estat d'Alarma és una invitació al Govern a atacar els drets dels treballadors.


Ara, la cosa està clara. El Govern i la Comissió Parlamentària han decidit recortar les pensions. Només hi ha desacord en la proposta d'allargar la jubilació obligatòria als 67 anys.

Els dirigents d'UGT i CCOO semblen haver-se resignat a totes les retallades i només es resisteixen a la dels 67 anys. Proposen una "jubilació flexible", que inclogui el retard "voluntari" de l'edat de jubilació. Però si s'augmenta el període de còmput, rebaixant les pensions, i s'allarga el temps necessari per cobrar la pensió completa, s'obligarà a milions de treballadors a retardar "voluntàriament" la seva jubilació per a no morir-se de fam.


Els dirigents sindicals i polítics que parlin en nom dels treballadors tenen el deure de deixar clar que no van a acceptar cap retallada de pensions i a partir d'això anunciar la convocatòria d'una Vaga General. Si no ho fan, poden estar posant en perill el futur de les pròpies organitzacions.


Cal redoblar els esforços en la campanya per obligar a Toxo i Méndez a donar aquest pas.

CARTA SETMANAL 297

DEROGACIÓ IMMEDIATA DE L'ESTAT D'ALARMA!

Per primera vegada des de la mort de Franco, el Govern ha declarat una mesura excepcional com l'estat d'alarma i la militarització d'un grup de treballadors, que inclou l'anul lació del seu dret a la sindicació. L'última vegada que això va succeir va ser el gener del 1976 quan el govern d'Arias Navarro va imposar la militarització dels treballadors en vaga del metro de Madrid. Davant d'aquest fet gravíssim, quina ha estat la reacció dels dirigents de les organitzacions dels treballadors? Quina ha de ser la posició del moviment obrer? Són qüestions que cal debatre, sobre les quals cal prendre posició.

Què és l'estat d'alarma?

Segons la Llei Orgànica que el regula: "El Govern (...) podrà declarar l'estat d'alarma, en tot o part del territori nacional, quan es produeixi alguna de les alteracions greus de la normalitat: (...) Paralització de serveis públics essencials per a la comunitat, quan no es garanteixi que disposen els articles 28.2 i 37.2 de la Constitució, i alguna de les altres circumstàncies o situacions contingudes en aquest article ". Els articles de la Constitució a què fa referència "reconeixen" el dret a la vaga (28/02) ia adoptar mesures de conflicte (37.2). Però, en ambdós casos, segons la Constitució "La Llei que reguli l'exercici d'aquest dret" establirà les "garanties necessàries per assegurar" el funcionament dels "serveis essencials de la comunitat".

Ara els ha tocat als controladors aeris, però està clar que aquestes mesures poden aplicar demà als treballadors del metro o els autobusos si incompleixen serveis mínims, o als d'AENA si paralitzen el aeroports en la seva lluita contra la privatització. Als de l'aeroport del Prat, quan van envair les pistes de l'aeroport en la seva lluita contra els acomiadaments massius i se'ls va acusar i condemnar per "sedició", recorrent a la llei franquista de Navegació Aèria de 1960. Ara, en virtut d'aquesta mateixa llei desenes de controladors aeris han estat citats per l'Audiència Provincial de Madrid, estant amenaçats de penes de fins a 8 anys de presó.

Quina ha estat la posició dels dirigents de les organitzacions dels treballadors?

El govern Zapatero, tan servil amb els banquers i tan "valent" amb els treballadors, ha imposat aquest decret d'alarma i militarització. Però han estat els dirigents d'UGT i CCOO a l'altura de les circumstàncies?El govern Zapatero, tan servil amb els banquers i tan "valent" amb els treballadors, ha imposat aquest decret d'alarma i militarització. Però han estat els dirigents d'UGT i CCOO a l'altura de les circumstàncies?
El secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano, ha declarat que "res justifica la conducta dels controladors de menyspreu a la ciutadania ia la pràctica reivindicativa dels drets laborals, en ignorar la seqüència legal i pactada d'amb ¬ convocatòria d'una vaga" . I CCOO, que "es dirigeix als controladors als quals demana que respectin la legislació laboral", ha afegit que "esperen que el 'estat d'alarma' decretat per l'Executiu (...), estigui orientat fonamentalment a aconseguir com més aviat millor la normalitat en l'espai aeri i als aeroports ". O sigui, que accepta l'estat d'alarma. El secretari general d'UGT, Cándido Méndez, ha manifestat en declaracions a diversos mitjans de comunicació, durant el conflicte dels controladors que "aquest tipus de mobilització no està de cap manera justificada". ¡Organitzacions que s'han aixecat contra el franquisme i els seus estats d'excepció donen suport al govern i tiren la culpa als treballadors militaritzats!

El secretari general del PCE José Luis Centella, ha manifestat que "aquest govern no ha sabut gestionar aquest conflicte en el marc de l'estat de dret, el que li ha fet prendre mesures excepcionals com és l'estat d'alerta", afegint que "des del PCE s'espera que aquesta situació es resolgui de la millor manera i el més aviat possible ", sense demanar, però, la derogació de l'estat d'alarma. Des d'Esquerra Unida, el secretari federal d'Economia ha dit que "la declaració de l'estat d'alarma, mesura sense precedents en la democràcia, aplicada com a intent de resoldre un conflicte social per la via d'una legislació d'excepció constitueix una decisió molt preocupant, que és inacceptable per Esquerra Unida, especialment amb l' anunciada aplicació del Codi Penal Militar ", afegint que" considerem que l'única forma de recuperar ràpidament la normalitat per evitar majors perjudicis als centenars de milers de ciutadans afectats és la volta a la negociació i un immediat acord entre les parts "Què negociació cal quan els controladors militaritzats han perdut el seu dret a la sindicació? No exigiria això fer campanya per la immediata derogació de l'estat d'alarma i la militarització?


Els controladors, "aquests privilegiats".

El Govern i els mitjans de comunicació vinculats al capital han orquestrat una campanya contra els controladors, "uns privilegiats". Per al capital, sens dubte, els drets dels treballadors són sempre "privilegis", que "llasten la competitivitat de les empreses". Que ells guanyen milers de milions és el normal, però si un treballador altament qualificat que exerceix un treball d'alta responsabilitat està ben pagat, és un escàndol.

"Privilegiats"-segons ells són els metges, els tècnics, els pilots, els conductors del metro, els funcionaris, els treballadors europeus, etc., Etc. El pitjor és quan aquesta opinió la comparteixen i difonen dirigents d'organitzacions que representen els treballadors.El Govern ha decretat que la jornada laboral d'uns treballadors s'ha de calcular computant com a temps no treballat les baixes per malaltia i els permisos sindicals, ha prohibit la seva sindicació, els ha militaritzat a la força utilitzant per a això una llei franquista de 1960. Ha imposat un decret que va treure aquest divendres 3, vigília del pont de la "Constitució", en el que modifica unilateralment les condicions dels controladors aeris pactades en conveni. Qui pot pensar que això no es va a estendre a altres treballadors, a altres sectors?

Fa any i mig, el Govern va modificar per decret el conveni col·lectiu dels controladors, escudant-se en l '"interès general". Els dirigents sindicals no van obrir la boca. Uns mesos després, aquest mateix govern rebaixava per decret el salari de 3 milions d'empleats públics, anul més d'un centenar de convenis col·lectius. Llavors va al·legar que era pel '"interès general". Com ara.

AENA porta anys sense cobrir les places necessàries, obligant als treballadors a cobrir els buits amb hores extres (per dir després que "cobren molt"). Espanya té el 40% del trànsit aeri europeu amb la meitat de controladors que té Alemanya amb el 12% del trànsit europeu. Als que diuen que els controladors són "uns privilegiats que han deixat a 600.000 persones sense viatjar en un pont", cal contestar que privilegiats són els banquers, que amb les seves maquinacions especulatives han deixat a l'atur a tres milions de persones , i el govern, en comptes de militaritzar, els ha lliurat milers de milions d'ajuts públics i es reuneix amb ells a La Moncloa per decidir la seva política.

Pels drets i llibertats sindicals

Lezcano ha recomanat als controladors que convoquin una vaga legal. A més d'un treballador dels serveis públics li haurà semblat una presa de pèl que se li recomani esperar 10 dies per respondre a unes mesures que el Govern pren per decret, i que vagi a una vaga on molt probablement el Govern obligui a complir serveis mínims del 100%.

No és casual que el decret contra els controladors coincideixi amb l'anunci de la privatització dels aeroports. Anul.lant per decret els convenis dels controladors, com abans dels empleats públics, el Govern Zapatero deixa clar que tots els convenis, tots els drets dels treballadors, s'han de sotmetre a les exigències dels especuladors de baixar el cost del treball, al pagament multiplicat als banquers del deute estatal i de les empreses. Si cal, limitant les reaccions de protesta amb retalls de llibertats, imposicions militars i acusacions de delictes de la legislació franquista. Això ho vam veure amb els treballadors de terra de l'aeroport del Prat. És incomprensible que els principals dirigents de les nostres organitzacions sindicals no defensin el dret de vaga i el respecte dels convenis dels controladors: és la mateixa agressió que van patir al maig els empleats públics, als quals també es va acusar de privilegiats encara que molts amb prou feines siguin mileuristes.

Des tot arreu animem a fer campanya, a signar cartes i mocions exigint a la Moncloa la retirada immediata de l'estat d'alarma i de la militarització dels controladors i assenyalant la responsabilitat dels dirigents sindicals.

CARTA SETMANAL 296

LLIÇONS DE FRANÇA

Milers de militants obrers de l'estat espanyol han vist amb interès solidari el combat dels treballadors de França contra el retall de pensions, i es pregunten quines lliçons pràctiques, estris per a la seva pròpia lluita contra els retalls del govern Zapatero, poden treure de la lluita dels treballadors de França. Hi ha militants que demanen als sindicats fer "com a França", a la qual cosa els dirigents repliquen que els treballadors francesos no han guanyat. Cal tenir en compte que els retalls que ha fet i prepara el govern Zapatero no són, en última instancia,otra cosa que l'aplicació a Espanya de les exigències de les multinacionals,com les "reformes"de Sarkozy a França. Analitzar el que ha succeït a França és important.

Dues primeres observacions
Per analitzar les lliçons d'aquests deu mesos d'intensa lluita de classes a França cal començar amb dues qüestions .
De una part, hi ha hagut un procés d'integració dels sindicats en l'aplicació de la contrareforma de les pensions. Aquesta integració ha estat des de el començament un dels objectius principals del govern en el marc de la "governació"dictada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i la Unió Europea. Aquesta integració no s'ha aconseguit. De fet els treballadors i els joves han buscat en tots els nivells utilitzar les seves organitzacions com a instruments de lluita després de la consigna de "retirada de la contrareforma de les pensions". D'altra banda, la vaga general per aconseguir la retirada del pla del govern, que era la única manera d'avançar, segons l'opinió de molts treballadors i de moltes organitzacions sindicals d'àmbit local o departamental (equivalent al nostre àmbit autonòmic),no s'ha produït. Hi ha hagut, contràriament al que ha dit la premsa espanyola, moltes "jornades de lluita",pero no hi ha hagut cap vaga general a França.

La consigna que unificava a la classe obrera: retirada de la contrareforma!

La combinació d'aquests dos elements retrata la peculiaritat d'aquest movimient. De fet, el moviment va estar a punt d'arribar a la vaga general. La característica essencial de la situació ha estat que, pas a pas, els treballadors han anat fent seva una consigna retirada de la contrarreforma!. I aquest procés s'ha dut a terme en oposició a tots els que cridaven obertament a aconseguir una "bona reforma de les pensions", començant pels dirigents del Partit Socialista (PS), el Partit Comunista (PCF) i els dirigents dels principals sindicats. La consigna de retirada va guanyar força pas a pas. Aixecada en primer lloc només pel sindicat Força Obrera, ràpidament va guanyar força en amplis sectors de la CGT,el principal sindicat. Al final del proceso,la majoria de les Unions Departamentals i Federacions de Branca de la CGT cridaven a la retirada de la contrareforma. Però els màxims dirigents de la CGT es van mantenir inflexibles. Bernard Thibault, secretari general de la CGT,en cap moment no va adoptar la consigna de retirada. Però encara, va mantenir la seva aliança amb Chérèque, dirigent de la CFDT (sindicat dretà d'origen cristià), especialment en relació amb les peticions que s'obrissin negociacions per a una"bona reforma". Aquesta aliança dels dirigents de la CGT i la CFDT es basava en la "governació" promoguda per totes les institucions del capital financer internacional, i va ser utilitzada contra l'impuls cap a la vaga general durant aquest període d'increment de la lluita de classes. Però no va tenir la força suficient per evitar que el moviment creixés fins i tot el punt d'arrossegués la majoria dels activistes i les organitzacions de la CGT. No va tenir força bastant per evitar que milions de treballadors anessin a la vaga i sortissin al carrer en immenses manifestacions fins a set ocasions diferents, contra la voluntat i Thibault, Chérèque, empenyent als seus sindicats a defensar els seus interessos de clase.


La classe obrera no ha guanyat, però no ha estat derrotada.

Aquesta aliança neocorporativa tampoc no va aconseguir evitar que, a partir del 12 d'octubre, els treballadors anessin a la vaga a molts sectors, i que intentessin superar tots els obstacles col·locats al seu camí per la burocràcia sindical.
Es va arribar a una situació que sens dubte és nova. Evidentment, la classe obrera no va vèncer, però el sentiment predominant no és el de derrota. Al contrari, ni el govern ni la classe capitalista, que van aplaudir la promulgació de la contrareforma, estan lluny de cantar victòria.

El diari patronal Les Echos escriu:"aquesta ruptura de la societat, aquesta prova democràtica, ha deixat molt ferida a la nació (...) a sobre d’aquestes ruïnes, l'Executiu haurà de reconstruir un diàleg social. No com a finalitat per si mateix, sinó com un mitjà per a les reformes. La població francesa veu cada reforma com a una amenaça (...) Pot ser que no estiguem molt lluny d´un moment en que aquells que es veuen a si mateixos com a víctimes permanents -que no són una minoria- arribin fins i tot al final en la seva resposta a aquestes reformes"

Crisi política, crisi institucional i "Front Popular del segle XXI"
El govern Sarkozy i les pròpies institucions de la V República han sortit ferits. Per això l' esquerra ha sortit a la palestra per salvar al règim descompost. Al llarg del conflicte, els dirigents del PS i del PCF han mantingut una doble postura. Mentre participaven obertament en les manifestacions, declarant el seu suport al moviment que buscava el camí cap a la vaga general, alhora multiplicaven les declaracions sobre una "bona reforma" i sobre la necessitat d'allargar l'edat de jubilació.

No han deixat d'actuar en la línia de l'acordat per Lionel Jospin, primer ministre socialista llavors, junt amb Jacques Chirac, en la Cimera de Barcelona de la U.E., on es va formular la necessitat de retardar l'edat de la jubilació. Al dia següent a l'aprovació de la Llei, els mateixos líders del PS i el PCF van obrir campanya per a les eleccions presidencials de 2012. Van proposar un programa per al "govern d'esquerres", que incloïa moltes coses... però no la retirada de la contrareforma.
Això li van anomenar un nou "front popular del segle XXI".
Segons el programa fundacional de la IV Internacional, els Fronts Populars són, junt amb el feixisme, les últimes opcions de l'imperialisme decadent contra la revolució.

Una situació completament oberta
Aquests 10 mesos de lluites han portat a una situació completament oberta. Milions de treballadors i treballadores han entrat en acció, mentre que desenes de milers de sindicalistes i activistes, en tots els nivells, han buscat com alliberar-se de les polítiques imposades pels dirigents sindicals i polítics.

De moment, és només una recerca. Encara no és un moviment conscient. Però aquesta recerca ha portat molts acords d'unitat d'acció entre diferents sindicats basada en l'exigència de retirada de la contrareforma i l'objectiu, obertament formulat, d'una Vaga General fins que el govern retirés el seu pla de contrareformes.

S'han forjat llaços. Aquesta avantguarda busca com afirmar-se i com guanyar posicions concordes amb les necessitats de la classe treballadora.

I això és un element fonamental per al pròxim període, que constitueix alhora les bases d'un instrument polític que ajudi la classe treballadora a obrir la via per guanyar batalles, i també les bases per a l'establiment i l'enfortiment d'un autèntic partit obrer independent.

En relació amb aquests processos ha organitzat la seva activitat en aquest llarg període la secció francesa de la IV Internacional, que participa en el combat per construir el Partit Obrer Independent. 

FORA L´ESTAT D´ALARMA!

Per primera vegada des de la dictadura, els treballadors i els pobles de l'Estat espanyol es troben sotmesos a l'Estat d'Alarma, previ a l'Estat d'Excepció en què les garanties de les nostres llibertats i drets queden en suspens. El motiu immediat de la declaració de l'estat d'alarma pel Govern, que ha comunicat el vicepresident 1 º Alfredo Pérez Rubalcaba, és el d'obligar militarment als controladors aeris a tornar a treballar, sota amenaça de cometre delicte de sedició, tipificat des de 1967, en plena dictadura franquista, amb penes de presó de fins a 6 anys.

El Govern tracta d'imposar el decret que va treure aquest divendres 3, vigília del pont de la "Constitució", en el que modifica unilateralment les condicions dels controladors aeris pactades en conveni. Aquest decret va provocar que la immensa majoria d'ells s'aixecaran de les seves taules al·legant disminució de les seves capacitats psicofísiques: molts d'ells ja han complert la seva jornada laboral anual.

En aquest decret, el Ministeri de Foment, dirigit per José Blanco, que té al seu càrrec l'empresa pública de gestió dels aeroports (AENA), obliga els controladors a treballar més hores a l'any de les permeses. Per exemple, els obliga a recuperar les hores de baixa per malaltia o les hores sindicals dels seus delegats. Trenca la negociació de més de 2 anys del conveni. AENA porta anys sense cobrir les places necessàries. Segons el USCA, sindicat dels controladors, Espanya té el 40% del trànsit aeri europeu amb la meitat de controladors que Alemanya amb el 12% del trànsit europeu.

El motiu de fons és tractar de trencar el conveni dels controladors aeris, que el Govern considera un obstacle per privatitzar els aeroports. Els sindicats d'AENA ja han anunciat mobilitzacions contra la seva privatització. Els sindicats de pilots han anunciat protestes contra els horaris.

El ministre de Foment és responsable del desastre i del caos aeri que ha suposat el seu provocador decret de divendres, per això ha de dimitir o ser cessat immediatament. Sabia perfectament que amb el decret havia de desbordar la paciència dels controladors. Ha provocat el linxament mediàtic dels controladors, que pot arribar a ser físic, tractant d'enfrontar als controladors amb els viatgers i la resta de treballadors. Recorda a l’ ocorregut amb la vaga del metro fa mesos.

L'abast real de la declaració de l'estat d'alarma va molt més enllà. El Govern Zapatero deixa clar que tots els convenis, tots els drets dels treballadors, s'han de sotmetre a les exigències dels especuladors de baixar el cost del treball, al pagament multiplicat als banquers del deute estatal i de les empreses. Si cal limitant les reaccions de protesta amb retalls de llibertats, imposicions militars i acusacions de delictes de la legislació franquista. Això ho vam veure amb els treballadors de terra de l'aeroport del Prat.

És incomprensible que els principals dirigents de les nostres organitzacions sindicals no defensin el dret de vaga i el respecte dels convenis dels controladors: és la mateixa agressió que van patir al maig els empleats públics.

Cap conquesta social està fora de perill. El mateix Consell de Ministres que trencava el conveni dels controladors decidia que la reforma que retalli les pensions s'aprovarà si o si, al gener.

Estem veient fins on estan disposats a arribar els Blanco, Rubalcaba i Zapatero, amb suport del PP, per satisfer l'FMI, a la UE i als especuladors. Cap a tot el contrari per el que la majoria treballadora va triar al Partit Socialista: defensar l'empleat o, els serveis públics i les llibertats. I això aplana el camí a la dreta.

Dirigim-nos a les nostres organitzacions sindicals i polítiques perquè exigeixin unitariament al Govern:

✔ Aixecament immediat de l'estat d'alarma i tornada de l'exèrcit a les seves casernes.

✔ Retirada del decret que trenca les condicions dels controladors i que AENA reprengui immediatament la negociació del seu conveni.

✔ Que es respectin els drets de vaga i lliure negociació col·lectiva.

✔ Dimissió del ministre de Foment, José Blanco

CARTA SETMANAL 295

Saqueig d'Irlanda, assalt als pobles ibèrics
Aquest dissabte 100.000 treballadors irlandesos es van manifestar a Dublín contra la intervenció del seu país per l'FMI i la UE per efectuar un pla de saqueig de l'economia i les conquestes socials. La manifestació, convocada per la confederació sindical ITUC, va acabar davant de la central de Correus, on es van enfrontar el 1916 els partidaris de la independència amb les tropes britàniques.

Els treballadors i el poble irlandès pateixen ja un dur pla d'ajust (inclou una retallada del 15% del salari dels funcionaris) per pagar la ferida dels bancs radicats a Irlanda, utilitzats pels especuladors de tot el món, i que l'Estat ha fet seva per exigència de la UE, deixant a cada irlandès amb un deute de 60.000 €.

Ara el Govern accepta la intervenció del país per l'FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, que imposen un pla de retallada pressupostària de 15.000 milions d'euros. El PIB d'Irlanda el 2008 va ser de 9.697,8 milions. L'equivalent a l'Estat espanyol seria un ajust de 1.879.132,6 milions d'euros (l'ajust de ZP aprovat el maig va ser de 15.000 milions).

El nou pla d'ajust d'Irlanda inclou, entre d'altres agressions:

• suprimir 25.000 places en la funció pública (el 10% - a l'Estat espanyol serien 300.000)

• augment de l'IVA fins al 23%

• augment de les matrícules universitàries del 33% (2.000 € any)

• retallada del 10% de les noves pensions

• 1 € menys de salari mínim per hora (7,65%)

• jubilació als 68 anys

• pagaran IRPF centenars de milers de treballadors i pensionistes que estaven exempts.

• copagament sanitari

• 3.000 milions de retallada en ajudes socials

• 100% augmenta l'impost al carbó (2.000 ancians moren a l'any per falta de calefacció).

Només és el principi, ja que s'aniran prenent noves mesures d'ajust segons convingui.

Però no puja el baixíssim impost de societats (12,5%), tan bo per les multinacionals.

"Com a contrapartida", l'FMI i la UE estableix un fons de 85.000 milions per a Irlanda que obliga a aquest país a posar 17.000 (part d'ells trets dels diners de les pensions). La resta, és una "ajuda" de 68.000 milions, que Irlanda ni necessitava ni demanava, però que sanejament els comptes dels bancs alemanys i britànics que havien jugat amb el deute de l'estat irlandès i dels especuladors internacionals que van utilitzar la banca irlandesa per jugar amb les subprime nord-americanes i altres bombolles.

Aquest deute, a un interès variable que en aquest moment seria de mitjana del 5,8% (el rescat de Grècia és del 5,2% fix), converteix el poble irlandès en esclau dels especuladors. Com succeïa a Bangladesh, el govern real del país serien els creditors.

El desgastat govern, format pel partit tradicional 'nacionalista' de la dreta, Fianna Fail, i pels verds, anuncia que dimitirà ... després que entri en vigor aquest pla, imposat pel FMI i la UE. Per negar al poble irlandès el dret a decidir sobre tot això.

L'oposició (Fine Gael, Partit Laborista i Sinn Féin) anuncien que quan formen govern no tiraran enrere el pla, sinó que el s'aplicarien encara renegociarían amb l'FMI i Brussel canvis concrets, en particular la retallada d'un euro del salari mínim. El Sinn Féin demana que l'interès del rescat sigui més baix i que els tenidors de deute públic paguin una part. L'FMI ja preveu que el nou govern faci canvis, sempre que substitueixi unes mesures per altres equivalents. Així, tot l'arc parlamentari abdica i entrega el govern al FMI.

No obstant això, els treballadors han sortit massivament al carrer (100.000 a Irlanda equival a més d'un milió aquí) perquè rebutgen l'ajust i volen la sobirania del seu país, per la qual tant van lluitar contra la dominació britànica. "El Govern ha declarat la guerra als pobres, el poble irlandès no som súbdits sinó ciutadans, Que ens tornin la nostra República!", Va dir un dels oradors. El president de ITUC va dir que el Govern i els banquers havien posat de genolls al país i diverses generacions haurien de pagar la factura. No obstant això, la consigna de la convocatòria, "Hi ha un camí millor i més equitatiu" significa acceptar l'ajust perquè el BCE no tall el finançament però fer-ho en 7 anys en lloc de 4 i amb altres mesures.

Els treballadors no volen l'ajust, no volen pagar ni en 4 anys ni a 7, ni al 5,8% ni a un altre tipus, un deute que no és seva.

¿Salvar l'euro?

El poble irlandès va votar per dues vegades contra els tractats europeus. Avui en nom d'aquests tractats li sotmeten a la ruïna i la servitud.

Per a què? Suposadament per tallar el contagi a altres països de la zona euro, i en definitiva per salvar l'euro.

Ja la UE i el FMI s'obstinen, malgrat els desmentiment, en imposar a Portugal un altre pla d'ajust similar, suposadament per evitar el contagi d'Espanya, que posaria en perill l'euro.

Ja "l'aposta en els mercats que Espanya necessitarà l'ajuda de la UE i el FMI ha deixat de ser marginal [... arriba a les primeres pàgines de] The New York Times, Financial Times, The Wall Street Journal, la premsa alemanya en ple ". Molts consideren inevitable "que els bancs europeus obliga a que les autoritats i al FMI perquè aquestes imposin a Espanya un pla de rescat". El País afegeix que només ens pot salvar "la UE (amb Alemanya al capdavant) i el BCE".

Però Merkel va disparar amb les seves propostes aquesta onada especulativa i Almunia acaba de qüestionar la solvència d'Espanya ... Tot per salvar l'euro.

Brussel.les, els governs i els seus assessors discuteixen la manera que podria tenir un "rescat" impost a Espanya: si s'amplia el fons de rescat per poder imposar a Espanya un préstec de 420.000 euros, o es pot resoldre amb un préstec de França o Alemanya , o han de pagar part els bancs. Discuteixen si cal fer alguns països de l'euro, si pot sostenir l'euro.

El Wall Street Journal desafia: "Ara veurem fins on arriben els líders europeus per salvar l'euro".

No és aquest el problema dels treballadors. L'euro està complint el seu paper: va ser creat com una moneda al servei dels mercats, un instrument d'especulació i per tant de saqueig dels països membres. La UE ens ha lliurat a l'FMI, als bancs. L'únic camí és recuperar la sobirania dels pobles d'Europa, la qual cosa requereix trencar amb la UE.

Zapatero posa les nostres barbes a remullar

"O molt valent o molt estúpid", diu el Financial Times del suposat desafiament de ZP a "els mercats" afirmant que el seu pla d'ajust permanent garanteix la solvència d'Espanya, com si aquest fos el problema per als especuladors. Salgado diu que no necessitem cap préstec, el mateix que deia el govern irlandès.

El problema és que Zapatero i el seu Govern, però també el PSOE i els altres partits, les autonomies, estan disposats a arribar fins on faci falta per salvar l'euro i acontentar als mercats. ZP acaba de comprometre's de nou a això amb els caps de les 37 principals empreses espanyoles, que no són de capital espanyol, xuclen l'Estat i ens sagnen per invertir el 70% fora ... Reformar ia les pensions, els convenis, liquidar les caixes, rebaixar els salaris públics i privats, privatitzar tot. El Rei maniobra per impedir que ningú trenqui aquesta línia.

El problema per als treballadors és abans de res fins on arribaran Toxo i Méndez a permetre i acompanyar aquest curs de les coses, quan milions de treballadors han demostrat el 29s i cada dia que estan disposats a donar un tomb a la situació.

Com ho han demostrat els treballadors portuguesos amb la major vaga general de la seva història. Com els 100.000 manifestants irlandesos. Com els universitaris, carters i bombers anglesos. Com els treballadors i joves francesos. Com els metal.lúrgics, pensionistes i els estudiants italians ...

La pregunta que es fan milers de militants és si les organitzacions que ha aixecat la classe treballadora i que constitueixen el seu principal instrument de lluita han d'acompanyar els plans de destrucció o organitzar-resistència en defensa de les conquestes dels treballadors. Triar el primer camí porta a la catàstrofe i els treballadors catalans acaben de rebutjar també a les urnes. Triar el segon exigeix que les organitzacions tinguin total independència respecte de la Unió Europea, del seu instrument dins del moviment sindical, la CES, i del diàleg social que ambdues animen.

La Conferència Obrera Europea que es va celebrar a Berlín el juny de 2010 va acordar la creació d'un comitè d'enllaç per coordinar el combat a tot Europa contra els plans d'ajust. Davant els esdeveniments d'Irlanda s'ha convocat una propera reunió d'aquest comitè. Cal preparar una delegació de l'Estat espanyol a aquesta reunió a partir del combat per agrupar forces per la unitat, per impedir que el govern Zapatero realitzi les promeses que acaba de fer als empresaris.

Eleccions al parlament

Resultats del POSI a les eleccions Catalanes 2010

Segueix en directe els resultats a les eleccions Catalanes de 2010

http://www.parlament2010resultats.cat/09AU/DAU09999CM_L2.htm

http://resultados.elpais.com/elecciones/2010/catalanas/09/index.html

ROBATORI DEL FMI I L'UE AL POBLE IRLANDÉS

La setmana passada comença amb l'anunci, amb escassa concreció, sobre el pla que el Govern irlandès ha d'imposar als treballadors irlandesos, per garantir a l'UE i al FMI, el préstec de 90.000 milions d'euros per rescatar l'economia d'aquest país. Entre les mesures apuntades: baixades de salaris, reducció del subsidi d'atur, baixada del salari mínim, reducció de les inversions públiques, augment de l'IVA., etc. Per què? Perquè els especuladors, el FMI i l'UE han decidit que cada irlandès deu 60.000 euros a causa del forat dels bancs. Suposadament l'objectiu del pla és reduir en quatre anys el dèficit públic en 15.000 milions d'euros, 6.000 aquest any 2011, tanmateix usurers interessos que hauran de pagar els irlandesos pel "rescat" segons publica el diari El País ascendiran 23.000 milions d'euros. L'empobriment de la població, la misèria, seran probablement insuficients i hauran de venir nous plans per "pagar el deute", que no és del poble irlandès. Després de Grècia, Irlanda queda esclava dels especuladors. Es dóna per segur que ara li toca a Portugal, i després... Espanya. Els treballadors necessitem que les nostres organitzacions s'enfrontin a aquest governament de la unió europea que salva els especuladors destrossant a la classe treballadora i a les nacions, una després de l'altra. Que plantin de cara als governs que obeint l'UE sacrifiquen els seus pobles amb els plans d'ajust.

Propostes del POSI per a l' Educació Catalana

1.     Ensenyament gratuït de 0 a 3 anys i reconeixement de la tasca professional dels educadors/res de les etapes preescolars.

A territori Català l’ensenyament preescolar del seus fills esta suposant  un esforç econòmic molt important per a les famílies treballadores, per aquest motiu des de les nostres candidatures proposem l’ampliació de la xarxa publica d’escoles Bressol i portar a terme la inclusió de les actual  escoles preescolars d’àmbit privat  al sistema públic d´educació. Això implicarà ensenyament gratuït per als nens i condicions laboral , per els educadors de les escoles privades, equivalents a les de les mateixes figures a les escoles Bressol d’àmbit públic.

2.     Integració de l’escola concertada a la xarxa publica d’educació.

Ens oposem al fet de que el sistema educació preuniversitari finançat amb fons públics de Catalunya estigui constituït per dues xarxes clarament diferenciades: els centres de titularitat publica i els centres concertats de titularitat publica. Els centres concertats, amb el 40% de l’alumnat preuniversitati de Catalunya, estan reben, per part de l’administració una inversió per alumne considerablement inferior a la rebuda pels alumnes de la xarxa publica. Són les famílies , mitjançant rebuts i aportacions voluntàries els encarregats de proporcionar els recursos econòmics que no proporciona l’administració autonòmica.

A més a més el professorat del centres concertats, amb salaris proporcionats pel departament d’educació, estan reben una retribució inferior als seus homòlegs dels centres de la xarxa publica i treballant un 25% més de jornada lectiva.

Per evitar aquesta discriminació rebuda , tant per les famílies amb fills a l’escola concertada com per els treballadors de la xarxa concertada, proposem la integració de la xarxa  de centres concertats  a la xarxa publica d’educació no universitària.  Aquests fets impliquen la supressió de la càrrega econòmica addicional que tenen que pagar les famílies i implicarà que les condicions laborals del personal dels centres concertats (tan professorat com personal d’administració i servei) seran les mateixa que les del personal dels centres de la xarxa publica).

3.     Potenciació de l’ensenyament secundari post obligatori.(Cicles Formatius i Batxillerat)

Un dels nostre objectius és elevar el nivell formatiu  del nostres joves, per això , crearem dins dels itineraris educatius la possibilitat de que joves que hagin superat un cicle formatiu de grau mig puguin realitzar un curs, d’una durada d’un any acadèmic, que els proporcioni el títol de batxillerat.

Defensem la creació d’un curs d’orientació  la universitat, amb una duració d’un acadèmic, adaptat als alumnes que hagin superat el batxillerat i que proporcionarà els continguts inclosos  a les proves d’accés a la universitat.

També defensem la potenciació de les convalidacions entre els mòduls del cicles formatius de grau superior(CFGS)  i les assignatures dels títols de grau universitaris .

4.     Plantilles estables a l’escola publica.

No és admissible que gairebé el 40% del personal de l’escola publica no tingui la seva plaça consolidada . Aquest fet dificulta la creació d’equips de treball estables que possibiliti la consolidació dels projectes educatius d’escola.

Es necessari l’estabilització del personal interí existent a la xarxa publica mitjançant una oferta de places d’acord amb les necessitats reals.

5.     Carrera professional pel  professorat.

Es necessari que , tant pel professorat de l’escola publica com pel de la concertada, es creï una carrera professional basada en diferents mèrits (acadèmics, d’innovació docent, participació en feines de gestió al centres de treball...) que possibiliti que tot el professorat, durant la  seva estada als centres de treball, pugui assolir diferents nivell professionals.

6.     Obligatorietat , a tots els títols universitaris de grau, d’ itineraris adaptats a l’alumnat que treballa.

La implantació del pla de Bolònia, al que el POSI s’ha oposat des de els seu inicis, ha implicat  la impossibilitat de compaginar els estudis universitaris amb l’activitat laboral (avaluació continua, obligatorietat de fer treballs en grup,jornada acadèmica repartida entre el matí i la tarda...) i per això considerem  imprescindible que tots els títol de graus disposin d’itineraris adaptats als estudiants que treballin (jornada acadèmica intensiva , sistema d’avaluació basat en convocatòries d’examen...) per tal que els estudis universitaris puguin estar a l’abast de tota la ciutadania i no només per als col·lectius amb més recursos econòmics)

7.     Potenciació del estudis de doctorat enfront dels màsters  professionals.

Ens oposem a que, amb posterioritat als estudis de grau, les universitats publiques es dediquen a oferir màsters professional dirigits a l’assoliment de determinades competències  professionals en detriment del títols de doctorat que es troben dirigits a l’assoliment de competències en els camps de la recerca i la innovació. La nostra societat necessita investigadors i aquesta es la formació que té que finançar-se amb fons públics.

8.     Estabilització inicial del professorat universitari i posterior carrera professional.

L’actual Llei d’universitat Catalana (LUC) no permet que els professor i investigador del sistema universitari pugui tenir un lloc de treball estable abans d’una edat propera als 40 anys. Defensem acabar amb aquest elevat índex de precarietat  laboral amb la creació de figures laborals estables, recollides en una modificació de la LUC, que possibilitin estabilitzar als professors i als investigadors quan s’incorporen laboralment a la Universitat  i a partir d’aquí puguin assolir una carrera professional a l’ ensenyament públic superior.

Manifest del POSI per a les eleccions catalanes del 28 de Novembre de 2010

http://www.posicuarta.org/Posi/home/EleccionsCatalunya.asp

Benvolguts/des companys/es,

us faig arribar les candidatures del POSI, de les circumscripcions de Barcelona, Girona i Tarragona, a les eleccions catalanes del proper 28 de Novembre.

PARTIT OBRER SOCIALISTA INTERNACIONALISTA (P.O.S.I.)

CIRCUMSCRIPCIÓ DE BARCELONA

Jose Francisco Domínguez Sevilla
Rafael Aguilera Sánchez
Mª del Carmen Alonso Martin
Luis Baltasar Mellado Covas
Esperanza Quesada del Aguila
Vanessa Anton Sevilla
Josep Calzada Doladé
Lidia Just Calpe
Alberto Amorós Llumbart
Jose Antonio Pozo Gonzalez
Maria Teresa Homedes Sugrañes
Ángel Campabadal Solé
Virtudes Sevilla Vazquez
Andrés Perez Subirana
Manuel Gimenez Martínez
Nereida Sarda Ramírez
David Sabio Sevilla
Gracia Guerra Garcia
Juan Cobos Ruiz
Vicente Anton Sevilla
Mateo Siles Parrilla
Catalina Mellado Covas
Salvador Montserrat Garrocho
Maria Eva García Soles
Miguel Gonzalez Mendoza
Carmen Reyes Valdes
Carlos García Naya
Alberto Sabio Sevilla
Ana Mª Montserrat Silanes Araguas
Victoriano Guisado Carmona
Raul Aragones Ortiz
Consuelo Naya Mol
Victor Anton Sevilla
Ines María Muñoz Carmona
Xavier Perez Hernandez
Asunción Sevilla Vázquez
Francisco Fuentes Laure
Antonio García Naya
Teresa Bagen Morera
Juan Enrique Adrover Martinez
Clara Llumbart Puell
Jesús del Blanco Diaz
Maria del Carmen Estepa Romero
Eladio Cabrera Martos
Manuel Sepulveda Ferrer
Susana Salgado Martinez
Antonio Garcia Jimenez
Jordi Sanchez Mendoza
Mª Francisca Gil Martinez
Jose Cabo Bayo
Maria Pilar Valiente Ballesteros
Jose Manuel Ocaña Lopez
Carlos Salgado Martinez
Mª del Pilar Campos Cadenas
Javier López Martínez
Enrique Moles Moya
Elio Salcedo Ortuño
Carmen Martin Martin
Maria Sicilia Caballero
Manuel Fuentes Laure
Angélica del Pilar Pachón García
Isidro Vila Villaro
Francisco Javier Garcia Holgado
Ana Maria Alvarez Múñiz
Simon Remesal Vergara
Matilde Casado Garcia
Oscar González de la Flor
Ricardo Galante Casado
Maria Carmen Ortuño Melero
Maria Dolores Vega Vega
Jose Manuel Romero Campoy
Esteban Genoves Sanchez
Cristina Alcala García
Ramón del Blanco Díaz
Maria Cinta Martínez Adrover
Albert Mengual Alamo
Aroa Remesal Blandino
Francisco Muñoz Navarro
Vicente Anton Pastor
Sarai Francisca Saura Sanchez
Juan Jose Puente Cabrerizo
Maria Soledad Bastidas Henares
Jose Fuentes Laure
Josefa Delgado Sánchez
Angel Tubau Quintano

Suplents
Jorge Cristobal Gea Lopez

CIRCUMSCRIPCIÓ DE GIRONA

Carlos Rivera Romero
Yolanda Domínguez Sevilla
Maria Bruna Planas Serradell
Roger Tugues Guixés
José Luis Sevilla Vázquez
Bernardo Samuel Sandoval Muñoz
Dolores Mendoza Domínguez
Federico Sánchez López
Juan Mateo Fernández Bravo
Margarita Tova Bel
Cesareo Domínguez de Tovar
Núria Puig Torán
Francisco Jaime Alemany Llanas
José Buendía Amador
Raquel Serrano Tirado
José Vega Vega
María del Pilar Marqueño Brandia

Suplents
David Sánchez Mendoza

CIRCUMSCRIPCIÓ DE TARRAGONA

Eduardo Elias Arias Formatger
Víctor Guisado Muñoz
Barbara Sanchez Mendoza
Jose Antonio Mendoza Dominguez
Concepción Romero López
Jaime Fernandez Bravo
Arturo Palma Segura
Maria Teresa Mateo Hernando
Ana Maria Quesada del Aguila
Consuelo Sevilla Vazquez
Eduardo Daniel Manero Serrano
Noemí Remesal Blandino
Jose Maria Folch Ruiz
Maria Carmen Miro Franch
Antonio Rivera Romero
Maria Montserrat Torres Sanchez
Emilio Sancho Casado
Olga Pardell Cazorla

Suplents
Maria Luisa Blandino Zorrilla
Manuel Vega Vega
Orestes Mateos Lopez