POSI Catalunya

Després de l’onze de setembre

 

UN CLAM PER LA SOBIRANIA NACIONAL

QUE NO ADMET NI TRAMPES NI FALSES SORTIDES

Declaració del Comitè Nacional de Catalunya del Partit Obrer Socialista Internacionalista (Quarta Internacional)

 

 

Centenars de milers de ciutadans ho van tornar a deixar clar el passat onze de setembre, igual que ho varen deixar clar el 10 de juliol de 2010, o l’11 de setembre de 1977: el poble català ha de poder ser un poble lliure. Però l’autodeterminació nacional de Catalunya, com la de la resta de les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, no té cabuda en el marc de la constitució monàrquica que l’exclou explícitament, malgrat tot el que han estat defensant fins al moment present tot tipus de regionalistes, autonomistes o suposats federalistes. La realitat ha estat i és que aquesta constitució sotmet els pobles als poders franquistes i a les institucions supranacionals, i l’Estat de les Autonomies (part de “l’Europa de les Regions”) s’aixecà per a negar el dret de bascos i catalans a decidir, reduint-los a regions que aplicaven les directives de Brussel·les i de Madrid. D’altra banda, avui, amb els plans d’ajust i els “rescats” de l’FMI i la UE, ha desaparegut tota ombra de sobirania i fins i tot d’autonomia per als pobles de l’Estat espanyol. Les retallades del tripartit i sobretot de Mas en són l’expressió més clara.

 

El camí cap a la sobirania no té cabuda en la Unió Europea

 

 Ara, quan tot aquest entramat autonòmic està en vies de liquidació, i després que Rajoy i els seus ministres s’han dedicat en els darrers mesos a provocar i menystenir els catalans, una part significativa del poble català es gira cap a les institucions de la Unió Europea, amb l’esperança de trobar complicitats. És aquest el camí? Una part important dels convocants de la manifestació del passat onze de setembre creuen que sí, i agiten intensament aquesta idea. També el president de la Generalitat la utilitza de forma estudiada i quan li convé, especialment ara a la vetlla de la reunió amb Rajoy. Però “escoltar la veu del poble” com ha dit que faria Artur Mas, no es anar a negociar un nou pacte fiscal, ni suggerir que Catalunya pot assolir la sobirania en el marc de la Unió Europea. Saben perfectament que és fals, i un dels seus portaveus s’ha encarregat de recordar el mateix dia de la manifestació que una Catalunya separada d’Espanya seria sotmesa immediatament a les mesures d’ajust destructiu de la troika. De fet, en el mateix moment que Mas parlava d’Estat català a Madrid, a pocs metres de distància Sánchez Llibre votava amb el PP la reforma financera dictada per l’FMI i la UE que liquida el que queda de la majoria de les caixes catalanes. I els que venen així el país i el seu poble gosen parlar de sobirania!

 

En la seva cursa per veure qui aplica millor totes les mesures per a reduir el dèficit –es a dir, com segueixen destruint ocupació i es carreguen l’Estat del Benestar i totes les conquistes socials– no tenen cap problema en reduir les aspiracions nacionals de Catalunya a uns símbols, a una bandera i a un himne, admetent i col·laborant a la destrucció de la indústria, l’agricultura, l’ocupació, l’educació, la sanitat, les pensions. Diuen que tenint uns instruments propis podem afrontar millor la crisi. Però, de què ens servirà tenir una hisenda pròpia si el país està ensorrat i els pocs impostos que es recaptin anirien a parar als especuladors catalans, espanyols, alemanys o americans? Tenir instruments propis requereix trencar no només amb la Monarquia espanyola sinó també amb la UE, amb un organisme que ha fet del principi de la subsidiarietat –principi que nega la sobirania dels pobles amb Estat propi o sense– l’eix de la normativa comunitària.

 

No hi ha drets nacionals sense drets socials, ni drets socials sense drets nacionals

 

Els treballadors i el poble de Catalunya volem una altra cosa. No acceptem les retallades, ni les componendes amb el PP, ni les falses sortides que comportaran la destrucció de la sanitat i l’educació públiques, i una regressió social sense precedents, encara que vagin envoltades amb l’estelada. No volem que per a mantenir els privilegis d’uns quants, s’hipotequi el futur de les properes generacions i la majoria hagi de suportar sacrificis inadmissibles.

 

Per conquerir els drets nacionals, la primera condició és unir la majoria del poble de Catalunya, els que van ser a la manifestació i els que no hi van anar perquè no volen saber res del govern de les retallades. Posar el poble de Catalunya dempeus exigeix lluitar pels drets de tots, començant per la majoria treballadora, i alhora els autònoms, menestrals i professionals. Els que separen els drets nacionals dels socials, en realitat no en defensen cap.

 

La segona condició és unir forces amb els que lluiten com nosaltres contra els plans d’ajust i les retallades de la troika i Rajoy, el règim antidemocràtic del rei, dels jutges i generals franquistes, agents de la dictadura de la troika. Cal dir-ho clar: els nostres enemics no són els jornalers andalusos, o els miners asturians, o els treballadors alemanys o de qualsevol altre lloc, sinó els que estan enfonsant tots els països amb polítiques que es decideixen en les instàncies antidemocràtiques de la UE, per compte de les multinacionals i dels especuladors, i que es vehiculitzen servilment per tots els governs, no importa el color polític que tinguin. I cal dir-ho clar també que els defensors de Catalunya no són els burgesos que tan bon punt duen la camisa azul com la senyera, i si cal l’estelada. Resulta significatiu que els qui assenyalen com a responsables –i beneficiaris- de l’espoli fiscal de Catalunya (els andalusos, els extremenys ...) diguin que l’aliat que ens ha de permetre assolir la sobirania nacional és la UE. No, els que estan organitzant l’espoli de tots els treballadors i pobles d’Europa, no poden ser els nostres aliats. Volen dividir els treballadors i enfrontar els pobles, perquè és la única manera de derrotar la revolta social que omple els carrers de tot l’Estat contra els plans de retallades i d’ajust. Sí, els nostres aliats són els treballadors del conjunt de l’Estat espanyol que reclamen dels dirigents sindicals una vaga general per tirar enrere la reforma laboral i totes les retallades socials i salarials, per l’anul·lació del memoràndum, i que s’han mobilitzat aquest dissabte 15 de setembre a Madrid.

 

I ara què?

Ser conseqüents amb la voluntat expressada pels centenars de milers de ciutadans que es manifestaren aquest onze de setembre, i pels que ho han vingut fent al llarg d’aquests darrers dos anys, contra les retallades socials i salarials, en defensa de l’Estat de Benestar, etc., requereix mesures concretes. Els diputats que parlen en nom dels drets nacionals i socials de Catalunya han de ser conseqüents. Han de presentar immediatament una iniciativa per tal que sigui aprovada pel Parlament en la que es digui que Catalunya rebutja el rescat-saqueig per a salvar els banquers i pagar un deute que no és nostre, i es desvincula dels acords realitzats pel govern espanyol en les darreres cimeres europees, que obliguen al govern català i a tots els ajuntaments a dedicar prioritàriament  els ingressos que tinguin a pagar el deute amb els especuladors, en comptes de dedicar aquests diners a mantenir els serveis públics, o a solucionar els greus problemes que té la població, o a pagar els salaris dels empleats públics. Han de fer una declaració solemne en defensa de l’autonomia municipal i del municipalisme amenaçat per les disposicions que prepara el govern del PP. Han de pronunciar-se inequívocament a favor de que els diners de la banca vagin als serveis públics i a la creació d’ocupació. Aquest és l’únic pas previ que es correspon amb el que volen els treballadors i el poble de Catalunya. Aquest és l’únic camí per assolir les llibertats nacionals.

 

Els qui volen desviar l’ànsia de llibertat del poble català cap a les institucions europees, en realitat el que pretenen és que Catalunya sigui sotmesa al capital financer, a la Troika que està destruint Grècia, Portugal, Irlanda, França ... i ataca tots els pobles d’Europa. Els dirigents del Partit Socialista, de CCOO i d’UGT tenen tant la responsabilitat de promoure la mobilització unida contra el rescat i l’ajust, com la d’impedir l’enfrontament i la divisió entre els pobles.

 

Militants del moviment obrer, treballadors, joves,

 Estem al llindar de grans esdeveniments. Per tota Europa els treballadors es mobilitzen. És el moment de posar-nos d’acord  tots els que lluiten a Europa contra el jou de la Troika, per la no ratificació del TECG (Tratado de Estabilidad, Coordinación y Gobernanza), contra els plans d’austeritat que ofeguen els treballadors i els pobles i destrueixen les bases de la convivència. El POSI compromet les seves forces en aquesta tasca ineludible.

 

Barcelona, 15 de setembre de 2012